Más de Opinión

Música al Palau de la Generalitat. Homenatge a Maragall, el president melòman

Els Segadors’. Va encarregar a Antoni Ros Marbà la versió institucional de l’himne nacional de Catalunya quan per primer cop era definit com a tal a l’Estatut de 2006

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista

Antoni Batista

Pasqual Maragall viu ara en la malaltia de l’oblit, la seva vida pública és inexistent i justament per la suma d’aquests dos factors, l’antídot de recordar-lo i fer-lo present s’omple de sentit. El president Maragall no surt ara a les fotos, però hi és, i jo el vull homenatjar a través de la seva estimada música, que també és una de les poques rebel·lions capaces de vèncer l’Alzheimer.

Quan la patologia avançava i Maragall s’ajudava amb una llibreteta, la música no necessitava apuntador. En una de les últimes estades que amb en Pep Bargalló li organitzàvem a Torredembarra, va cantar de cap a peus la preciosa Supplique pou être enterré a la plage de Sète, una cançó de Georges Brassens que dura set minuts, i jo el vaig acompanyar a l’orgue barroc de la parròquia a Els Segadors. El director de la seva oficina política, Salvador Sarquella, també músic, el va acompanyar en la tornada d’El cant de la senyera, amb música del mestre Millet i lletra del seu avi, que era un gran amant de la música i tocava el piano. Al començar a estudiar la relació entre Joan Maragall i la música, allà estava Pasqual Maragall ajudant-me, quan era alcalde de Barcelona, i encara em va presentar el llibre Barcelona i el Liceu. Història d’un repte. Un acte emotiu al Saló dels Miralls, que havia sobreviscut a l’incendi, i després una passejada inquietant per l’amfiteatre, des d’on es contemplava el desolador paisatge de les runes al ras, amb el cel per volta.

En tenir una responsabilitat al Palau de la Generalitat, durant el seu mandat, tot i que no era la meva comesa em vaig convertir en una mena de comissionat per afers musicals de Presidència. El president em va delegar l’operació d’endegar una nova versió d’Els Segadors, que per primera vegada seria legislat a l’article vuitè de l’Estatut de 2006 com a himne nacional de Catalunya. La vam encarregar a Antoni Ros Marbà, que la va compondre i estrenar a la Diada de 2005. El president va rebre la partitura manuscrita de les mans del mestre, que li va fer una prèmiere al piano de la Casa dels Canonges, i va assistir a l’assaig general, a l’Auditori.

L’ària de les ‘Variacions Goldberg’ sonava com a música en espera a la centraleta de Presidència

Aquella versió, enregistrada després, amb l’OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música, és la vigent institucional.

A la recepció als periodistes d’aquella Diada, es fica enmig de la conversa que teníem Mònica Terribas i jo. Ensenya el dispositiu MP3, on porta les Variacions Goldberg de Bach, en la versió canònica de Glenn Gould, i diu que tanmateix Eulàlia Solé les toca millor. D’allà aflora una altra idea que esdevé realitat: fem suport a Eulàlia Solé per enregistrar-les i en acabat, amb el director general d’Anàlisi i Prospectiva, Jaume Badia, també feliçment membre d’una família de músics, vam fer sonar la famosa ària com a banda sonora d’espera a les trucades telefòniques a Palau. Com a regal de cortesia institucional, tothom regala llibres, però el president Maragall també regalava aquella música de Bach llegida en català.

Vaig tocar el piano de la Casa dels Canonges en diverses ocasions, sempre induït pel president, que a vegades m’aprofitava per fer-li una tutoria de les classes que havia reprès. Especialment bonic va ser tocar el cant basc de benvinguda, l’Agur jaunak, per rebre mossèn Joseba Segura –avui bisbe auxiliar de Bilbao–, mediador de les converses entre ETA i el Govern Zapatero, que Maragall va voler conèixer de primera mà. Una visita privada sense passar per registre: el vaig entrar per la porta sense control de la part del darrere. Vam començar parlant de música i «toca això, toca allò», la Pregària a la Verge del Remei, de Millet, un dels motets religiosos més preciosos del repertori universal, i l’adagio del Concert per a clarinet i orquestra. K. 622 de Mozart, que era una de les peces preferides de Maragall des que va veure com la ballaven Meryl Streep i Robert Redford a Memòries d’Àfrica. Jo l’havia tocat amb el clarinet, però com que també l’havia dirigida em va ser fàcil improvisar una harmonització per a piano. He dirigit un cop a la meva vida al Palau, i allà hi havia Pasqual Maragall: l’acadèmia de música de la meva mare celebrava el cinquantenari.

Pasqual Maragall sempre hi era quan li demanava alguna cosa. No va tenir mai un no. Devia aquest article musical al president melòman en el Dia de la Música, que tanmateix no ha de tapar la nostra patrona, santa Cecília, que ja hi era i que la mare va estampar com a marca de la seva acadèmia... Al passeig Maragall!


* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes
irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También