Quaresma o la invitació a pensar una mica en unes quantes veritats que, sovint, no es volen sentir

Avui fa poc més de vuit dies va començar la Quaresma. Ho comento especialment perquè una gran part dels mitjans de comunicació catalans no n’han fet cap ressò.

En canvi, aquests mateixos mitjans sí que, curiosament, fan un seguiment espuri de l’inici i acabament del Ramadà, en una tromba de «bonisme» absurd en el qual estem instal·lats per a fer veure a alguns nouvinguts que som molt respectuosos i tolerants.

En la societat estulta que vivim, hem confós la laïcitat amb l’anticatolicisme imperant. Hi ha una mena de ràbia contra la religió tradicional de casa nostra (i, de retruc, la religió jueva) que demana una argumentació llarga impossible de fer en aquest article. 

Per contra, des de certs sectors progressistes, cauen bé un seguit de religions que han arribat recentment, més per qüestions estètiques que no pas per llur profunditat doctrinal. El Budisme o l’Islam en són exemples. 

I és curiós com aquests mateixos progressistes són capaços de poder distingir raonablement l’Islam religió de l’islamisme radical i, en canvi, no perdonen segons quins despropòsits de la religió catòlica, ficant-la tota ella dins del sac del menyspreu.

Com a tradicionalista i amant de les nostres festes i del seguiment cristià del temps, sóc del parer que també cal anunciar el començament de la Quaresma. Al capdavall, quan arribi Setmana Santa, tots aquests pseudoateus i menjacapellans, seran els primers en anar a esquiar, a la platja o fer un viatge a la quinta forca aprofitant la festa cristiana. Si no creuen en res, potser haurien de treballar per Pasqua.

I perquè som cosins germans, fins i tot, per tradició a Catalunya, també fora bo recordar les festes jueves, puix tenen una influència que ve de molt antic. 

Les comunitats jueves catalanes no només eren protegides pels reis del Casal de Barcelona, sinó que van ajudar econòmicament el país durant molts anys, a part de la riquesa cultural que ens van atorgar, ascendències incloses al nostre gran escriptor i filòsof Ramon Llull. A més, la nostra Pasqua cristiana no deixa de ser una revisió curiosa de la Pasqua jueva i, ambdues, són dignes de celebrar.

A més, la Quaresma comença de manera extraordinàriament cruenta: el capellà fa la imposició d’un grapadet de cendra al cap dels fidels, tot dient (en llatí, perquè fa més goig: «Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris» (Recorda, home, que pols ets, i a la pols tornaràs).

Cendra, per cert, que hauria de provenir de la crema dels palmons i els rams de llorer beneïts el diumenge de Rams de l’any passat. No com han arribat a fer alguns sacerdots abocant a les testes cendra de papers de diari (i això és del tot verídic, la qual cosa també em fa pensar fins a quin punt alguns capellans no són en part culpables de la manca de fe de moltes persones).

Molts, els molesta aquesta «truculència», aquest aire «gòtic» de fer recordar a tothom que la nostra vida penja d’un fil. Totes les religions del món tenien i tenen (incloses les mal anomenades paganes) un temps per a la reflexió al voltant de la vida i de la mort.

La societat hedonista i eixelebrada que vivim no vol un moment per a fer una meditació profunda sobre qüestions importants que cal tenir presents. La Quaresma convida tothom a pensar en la brevetat de la vida i, de retruc, en tota la riquesa simbòlica que arriba durant la Setmana Santa: des de la traïció, representada per Judes, la por miseriosa i la negació de la veritat representada pel gall que li canta a sant Pere o l’actitud de Ponç Pilat rentant-se les mans, fugint de tota responsabilitat.

A causa de les privacions tradicionals que es recomana en l’àmbit doctrinal (dejuni, abstinència, no assistència a espectacles, reflexió, pregària, etc.), es deia: «La Quaresma i la Justícia, són fetes per als pobres». I com que avui dia tothom vol ser ric i pensar que la festa no s’acabarà mai, la Quaresma ha caigut en desgràcia. Volem viure així? Doncs endavant. Tanmateix, per molt que fugim de la Quaresma, cal saber que la festa, tard o d’hora, també s’acaba.