Renferos

Jo sóc fill de ferroviari i em vaig criar en un ambient on els trens eren l’element substancial de la vida. Mon pare vivia, respirava i dormia amb els trens al cap. Quan es van jubilar, els meus pares van canviar de pis i van buscar una casa des d’on es pogués veure el tren. Abans, allò que provocava més neguit a un renfero era la possibilitat de perdre el tren. Era gairebé una obsessió. Recordo com si fos ara les paraules amb què el pare ens donava pressa quan havíem d’agafar un tren: «¡Nos vamos a quedar en tierra!» Era una advertència terrible perquè la pronunciava amb un to apocalíptic. Quan havíem d’agafar l’Exprés a Madrid per anar a Puertollano, l’agitació era angoixant. A vegades anàvem a dormir a casa d’un amic que vivia més a prop de l’estació per arribar més aviat. En aquella època no hi havia cap tren que arribés a l’hora. Una vegada, entre l’excés de puntualitat del pare i el retard del tren, van agafar l’Exprés del dia anterior.