Sí. Al món casteller hi ha masclisme

Les colles castelleres no deixen de ser un reflex de la societat. Hi tenim el bo i millor de les persones (el respecte, l’altruisme, el treball cooperatiu, l’amistat, l’entrega...) i també defectes i problemes amb els que convivim a qualsevol altre àmbit de la nostra vida. Penso, però, que els valors i qualitats positives que fan possibles els castells i ens enganxen a la colla estan molt per sobre de la resta i per tant, s’acaba creant un espai que ens fa sentir molt més segures i optimistes respecte d’altres entorns. 
Les colles són espais oberts, vius, reivindicatius. Espais on la dona ha anat guanyant el seu espai, de mica en mica. Espais on les comissions feministes són cada cop més habituals. I tot i que l’objectiu seria que no hi fossin per innecessàries, avui dia, que es normalitzin és clarament un bon senyal.

Però, de qui és la responsabilitat que les dones que hi som (que som moltes!) siguem invisibles? De totes. No de totes les dones, sinó de totes les persones que formem part d’aquest ampli món casteller. La Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) està formada per persones representants de fins a dotze colles, i són les colles qui decideixen qui serà aquesta persona. Soc molt conscient que sovint no apareix entre les primeres opcions cap nom femení. Però també és cert que totes coneixem casos en què quan s’ha proposat una dona aquesta ha refusat. Dels molts comentaris i respostes que han suscitat alguns tuits aquest cap de setmana, n’hi ha un d’una dona que en primera persona reconeix que «moltes hem tingut l’opció i no hem acceptat, si hem tingut l’oportunitat i no l’hem agafada, poder hem de fer una altra reflexió». Fem-la. És indiscutible el tema de la conciliació familiar i els horaris que requereixen les tasques de responsabilitat a la colla o a la Coordinadora. Però no només! La confiança. No per més que es repeteixi deixa de ser cert: ens falten referents. Ens costa sortir i encarar un debat amb homes que estan acostumats a fer-ho. Ens costa creure no només que ens podem assimilar a ells sinó que hem de fer-ho!

Però compte, aquesta feina no acaba a les colles. Els mitjans de comunicació també tenen un paper fonamental. Perquè és igual la feina que fem, els càrrecs que tinguem o la transcendència de les decisions que preguem. Si no es donen a conèixer, no existeixen. Penseu en programes de ràdio o televisió (local o nacional) i de premsa escrita (en paper o digital). Penseu en noms que us venen al cap. Quants en porteu? Deu? Quinze? Vint? I quants n’hi ha de femenins?

No es tracta de criticar o assenyalar a ningú. He començat dient que la responsabilitat és de totes. Cal que l’autocrítica sigui generalitzada i que totes les persones, entitats i organismes implicats assumim que tenim una responsabilitat i que ja no val mirar cap al costat. Soc conscient de l’esforç que fan alguns mitjans per aconseguir una presència equitativa d’homes i dones i no sempre és fàcil.

Els homes ens heu de veure i visibilitzar, ens heu de tenir en compte, ens heu d’escollir. Però nosaltres hem de ser-hi, hem de fer el pas endavant, hem de respondre, hem de parlar i, si cal, hem de cridar.

Al món casteller hi ha masclisme. Però també tenim molts èxits a celebrar i als que agafar-nos per anar-ho fent millor. Encara que hi hagi encara molta feina per fer, el #SomExemple ens representa.

Cristina Sànchez: Directora de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya.