També hem enterrat el franquisme sociològic?

Als inicis de la transició, l’escriptor Fernando Vizcaíno Casas va publicar la novel·la d’història-ficció titulada ...I al tercer año resucitó. El subtítol era: «No se os puede dejar solos». El relat es fonamentava en la resurrecció de Franco davant del desgovern dels primers anys de la transició democràtica. Molts nostàlgics van desitjar que la novel·la -que també es va portar al cine amb José Bódalo com a protagonista- hagués estat realitat. I també els més porucs van témer que el retorn a la vida de Franco s’hagués produït de debò. Sentiments similars es van produir ahir entre els nostàlgics franquistes (que encara n’hi ha) i els demòcrates caganers. Després d’una operació de risc, com és fer volar la mòmia de Franco pel cel de Madrid, el dictador està enterrat i ben enterrat. Cal esperar que l’operació fúnebre hagi servit també per sepultar el franquisme sociològic que, segons els historiadors, va impedir al seu dia una veritable transformació democràtica d’Espanya amb l’encaix adequat de Catalunya i el País Basc. La història no té marxa enrere, però si les coses haguessin anat d’una altra manera, podríem fer la pregunta que l’exministre de la CEDA Manuel Giménez Fernández feia per ridiculitzar Franco: «Si estando como estábamos estamos como estamos, ¿cómo estaríamos si estuviéramos como deberíamos estar?».