Tanca la botiga Arsis després de mig segle de diària contribució a generar una Tarragona millor

Fa dècades que no ens veiem, Paco, i just ara me n’acabo d’assabentar. Tanques la botiga, Arsis, després de mig segle de diària contribució a generar una Tarragona indiscutiblement millor. Cinquanta anys de brega, que es diu aviat. D’envernissar-nos amb cultura, que deu ser la pintura dels déus, l’única que aguanta per sempre.
Plegues i et jubiles, que els vells rockers tenen dret a certa tranquil·litat d’esperit i s’han guanyat, finalment, atendre les pròpies prioritats vitals, deixar ja de preocupar-se per la resta, per aquells que coneixem com ‘clients’. Compradors que es tornen devots parroquians, gent que ha esperat el consell, la teva recomanació com si fos manament imperatiu. 

Els articles que més plauen d’escriure són els dedicats a gent que ens ha fet la vida més fàcil, més plena i millor

Perquè el Paco forma part dels orfebres infal·libles, dels que no erren gaire, coneixedors i amants del seu ofici, com ha de ser, com ho hem valorat tota la vida. 
Avui volia escriure del nou ajuntament i també em temptava fer-ho, per variar, del Nàstic, però hi ha causes majors i la meva consisteix en dir-te adéu i, sobretot, moltes gràcies. Malgrat faci anys i panys que no tinc la sort de gaudir amb el teu somriure perenne, amb aquesta manera de fer i ser tan carregada de bonhomia. I et diré, Paco, perquè se m’ha acudit aplegar quatre ratlles en una mena d’homenatge que et mereixes com ningú. Al cap i a la fi, si soc egoista, aquests són els articles que més plauen d’escriure, els dedicats a gent que ens ha fet la vida més fàcil, més plena i millor. Tinc ben present encara el dedicat a l’amic Eduard Boada i com em va fer content que el fes content, que era l’objectiu desitjat escrivint-lo. 

Plegues i et jubiles, que els vells rockers tenen dret a certa tranquil·litat d’esperit i atendre les pròpies prioritats vitals

Resultaria assignatura vital obligada reconèixer aquells personatges, beneïda glòria, entestats en fer-nos l’existència força agradable. Moltíssimes gràcies, doncs, Paco Soler, de discos Arsis, per haver-nos ensenyat tant en la vida sense necessitat de contacte constant, per fer millor la nostra ciutat. Van ser les teves, recomanacions imprescindibles en el nostre recorregut existencial, en el nostre ABC de passió adolescent per la música. A casa teva vaig comprar l’Abraxas de Santana i un single de Chicago com qui obre sense saber una porta de coneixement que ara considero tan imprescindible com respirar. No sabria viure sense música, com tu i com tants. Vas ser l’home que em va suggerir el primer rock, talment com si arribés d’un planeta llunyà, aliè a la galàxia de la nostra Rambla. Recordo, recuperat el record de la teva obra plaent, quan et vaig tornar ‘Space Oddity’ de David Bowie perquè em sonava a xinès. No l’entenia, massa avançat i alternatiu, creació aleshores reservada a connaisseurs com tu. 

Com tenim el maleït costum de no saber agrair, ni en públic ni en privat, l’exemple de gent imprescindible en el camí, bo serà que amb l’excusa de la jubilació ho fem arribar de manera sentida. Paco, sense ser-ne conscients, t’hem trobat a faltar. Resultava preciosa l’experiència de deixar-se caure per la teva botiga i parar l’orella, a veure de qui parlaves o què recomanaves als clients que formaven una colla ben peculiar, gent i més gent que es deixava guiar per tu. Si ho diu en Paco, així serà. Confiança i credibilitat, grans virtuts. I repassant els comentaris a la notícia del tancament apareguda al Diari, Paco, ens n’alegrem tant com no t’imagines de compartir els mateixos sentiments amb altres tarragonins per als qui has estat, també, referència obligada. No sé si vas descobrir-me les big bands, el swing, el jazz i tants altres gèneres que han format part de la meva crònica sentimental, íntima i particular com la de cadascú, però m’agrada distorsionar el record per pensar ara que devies ser tu. El millor introductor possible de la bona música, el bon jan, bellíssima persona. Gràcies, Paco. Per tot, per ser com ets i per dir-nos que no ens podíem perdre aquest grup, aquest LP, ara que ja ningú en compra i sembla que parlem d’anacronismes. Pots abaixar la persiana convençut que el teu exemple diari ha valgut la pena. És la millor recompensa vital que podries desitjar. Ho has aconseguit, benvolgut.