Totes les cartes del dia

Els forats de Caixa Catalunya i de Caixa Madrid

Llegeixo la carta de la Sra. Rosa Álvarez, ‘El agujero de Catalunya Caixa’. Vostè, Sra. Álvarez, només comenta les xifres publicades pel Tribunal de Cuentas. El sanejament de les caixes ens han costat milions i milions i gent autoritzada afirmen que la SAREB (que és la societat que coneixem pel banc dolent) és on s’amaguen els vertaders números dels forats. El de Caixa Catalunya és superior als 12.676. Sobre aquesta xifra s’hi han de sumar els actius fallits o improductius col·locats a la SAREB, però el de Caja Madrid (ara Bankia), hom diu que només els seus deutes dupliquen tota la resta d’ajudes al conjunt de caixes rescatades.

Espanya és un país foradat per tot arreu. Fonts autoritzades afirmen que el rescat bancari espanyol, en el seu total, supera els 120.000.000 milions o sigui que els 270 euros que vostè atribueix al cost de Caixa Catalunya, sens dubte, és encara superior, però al cost total del rescat li ha de posar un zero al darrere, o sigui 2.700 euros per cada espanyol, i més de la meitat correspon a Caja Madrid.

Espanya està foradada per tot arreu; s’han construït autopistes innecessàries, on s’han enriquit uns senyors determinats en la seva execució i expropiacions de terrenys, aeroports sense avions, i AVE sense viatgers, paguem el rebut de la llum més car d’Europa per casos com el Castor, i el govern obstaculitza les investigacions per corrupció, sense dotar de pressupostos suficients els estaments judicials, amb més personal, nous jutges, tècnics comptables qualificats i millores informàtiques. La caixa de les pensions està en fallida i ningú sap com acabarà i si els actuals cotitzants cobraran o no en el futur. I un president del govern va col·locar de director general el seu company de pupitre de l’escola primària, davant de Caja Madrid, i les seves ineptituds i desconeixement del món de la banca ens han portat on som. I les targetes black, Sra. Álvarez, només són una excusa per tapar la realitat de la majestuosa estafa!

La notícia publicada pel Tribunal de Cuentas, és, sens dubte, una desinformació interessada més, i l’autèntica veritat, ni vostè ni jo mai no acabarem coneixent-la. Malauradament aquest és el país on vivim i mentre uns paguem, uns pocs s’enriqueixen amb els nostres impostos i es destrueixen discs durs per no deixar esclarir les corrupcions de persones i de partits polítics.

Anton Monner

(Gandesa)

SOS Part Alta

No sóc ni endeví ni bruixot, ni tarotista ni res semblant. Però al llarg dels anys he après com algunes persones et venen el producte podrit, però a un li agrada ‘jugar’ a endevinar el futur. Aquestes persones que volen aparentar ser una cosa a l’exterior i realment les seves vides estan plenes de misèries, penúries i mentides, submisos a un partit no em fan pena... gent submisa per poder sobreviure trepitjant la moral dia a dia, gent que es venen per uns cigrons. Anem cap al desastre, cada dia que passa està més clar. A les incongruències personals i la ceguesa política s’uneixen el fanatisme, el ‘com pitjor millor’ i els interessos personalistes.

Molts veïns i ciutadans lluitem per la llibertat d’expressió i en contra de la manipulació política i informativa d’alguns mitjans o periodistes locals. S’obre la veda per la contaminació acústica, el soroll, l’estrèpit i, sovint, l’incivisme als pisos turístics, les terrasses, etc. Al nucli antic el veïnat és una víctima captiva i desarmada davant l’agressió sònica nocturna, agreujada els dies de la festa de Sant Magí i Santa Tecla per l’incivisme idiosincràtic del personal i per l’efecte multiplicador del soroll que provoca l’estretor de carrers i placetes.

Està clar que els responsables ‘polítics’ no viuen ni dormen aquí, però això no és raó perquè la Part Alta es converteixi en un Parc Juràssic. Sapigueu que el soroll és un factor patogen que atempta contra la salut i és també un agent que vulnera la intimitat de les persones, amb una legislació administrativa a l’efecte d’ordre estatal, autonòmic i municipal, destacant la Llei del soroll de 17 de novembre del 2003 (RCL 2003/2683), per protegir les persones d’aquestes agressions.

Finalment cal dir, sobre els pisos turístics, que els veïns no són policies ni són polítics per anar controlant els pisos il·legals. L’Ajuntament és el que ha de moure el seu cul, és el responsable directe perquè a la ciutat es respectin les lleis i les normatives. Senyors governants, menys promeses de venudes de fum i promeses signades via notarial.

Jordi Ferré i Fibla

(Part Alta, Tarragona)