'Tres equis'

La condemna pels tuïts sobre la mort de Carrero Blanco ha tornat a posar d’actualitat el debat sobre els límits de l’humor. En qualsevol cas, la crítica en format humorístic és la que sempre pitjor s’ha sabut entomar. Tenim els casos recents de Charlie Hebdo i a Espanya l’atemptat contra El Papus. És històric l’assassinat del director de El Be Negre, Josep Maria Planas, a mans d’un escamot de la FAI, poc després de publicar una vinyeta premonitòria: “Qui la FAI, la paga”. L’amenaça de la censura ha fet l’humor més imaginatiu. El franquisme va propiciar una fecunda etapa creativa com aquell “parte metereológico” atribuït a La Codorniz, que mai no es va publicar, però que ha quedat a les llegendes urbanes de la premsa: “Reina en España un fresco general procedente de Galicia”. Sí que va veure la llum la portada de La Golondriz que deia: “Bombín és a bombón, como cojín es a equis. Y nos importan tres equis que nos cierren la edición”.