Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Turismefòbia a Barcelona: El perill de morir d’èxit

Debat necessari. El cap i casal és l’exemple del que pot passar si Catalunya no revisa el seu model turístic. La majoria de barcelonins perceben més els problemes que genera l’èxit de visitants que els avantatges 

Josep M. Martí

Whatsapp

Escric aquest article des d’un despatx situat al centre de Barcelona; les finestres de l’habitació donen a un pati interior de l’Eixample. Assegut a la meva cadira veig com en un balcó de davant una parella ha posat a assecar unes tovalloles de platja; estan drets i porten uns vasos a la mà, suposadament carregats d’alcohol ja que beuen i criden; fan molt de soroll. Surto al carrer; una altra parella, en aquest cas de japonesos, empenyen una maleta, botella d’aigua a la mà d’un i un plànol a la de l’altra; ensopeguen amb mi perquè no em veuen, busquen adelerats la placa d’una façana que no acaben de trobar. Em canvio de vorera i m’assalta un grup d’adolescents francesos acompanyats dels seus professors; caminen amb gran ímpetu i si no m’aparto és possible que em tirin materialment al carrer. M’escapo cap a l’estació de la plaça de Catalunya i em torno a trobar una gernació. La majoria tenen cara de turistes i intenten saber per tots els mitjans possibles cap on van els trens, les cues m’impedeixen que segelli el meu tiquet ràpidament. És obvi que perdré el tren.

El 2016, més de 9 milions de turistes van visitar la capital de Catalunya, quasi un 10% més que l’any anterior. Hi dormen de mitjana més de dues nits i un 80% prové de fora d’Espanya. De tota aquesta gernació, els qui no utilitzen hotels, viuen en habitatges de suposat ús turístic: 10 milions de pernoctacions s’han produït en aquesta mena d’allotjaments. Hi ha immobles en què els veïns no poden viure tranquils, ja que s’han trobat de sobte amb uns hostes estranys que mai són els mateixos, ja que canvien de manera continuada, però que sí que tenen una cosa en comú: beuen, fan soroll i no respecten la son dels altres estadants.

El Port de Barcelona acull una tercera part dels creuers que passen per les costes espanyoles, això suposa que en diferents èpoques de l’any desembarquen a la ciutat 2,5 milions de persones que només disposen d’hores per visitar la Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló i el camp del Barça, els grans reclams que els mouen a baixar a terra. Els dies que hi ha molts atracaments es nota i molt: hi ha encara més congestió humana, els autocars omplen els carrers i es col·lapsen determinats indrets.

Turisme ‘low cost’

Enfront d’aquest panorama, a algú li pot sorprendre que al cap i casal es parli de turismefòbia? La majoria de barcelonins perceben més els problemes que genera l’èxit de visitants que els suposats avantatges econòmics que aporta el boom. Creuen que la ciutat en general, i en particular els seus indrets preferits d’oci o de passeig, han estat assaltats per gent que col·lapsa l’espai públic, que embruta i que es pixa per les cantonades. De res serveix parlar de la seva contribució al PIB ciutadà, el que ells veuen no els dóna pas la imatge de gent que gasti molt, més aviat turistes low cost que reben més del que ells aporten a la riquesa comuna.

La Diagonal fa frontera entre la Barcelona que pateix els estralls de la congestió turística i la que queda alliberada del mal. Els ciutadans de la Part Alta, disposats sempre a culpabilitzar l’alcaldessa Colau de tot el dolent que passa i pot passar a la ciutat, l’acusen de carregar-se també la indústria turística pel sol fet que ha anunciat que caldria revisar el model massiu que impera a Barcelona.

Límit insostenible

La situació ha arribat a un límit insostenible, que pot acabar amb algun incident greu. Quan una urbs del nivell de Barcelona té el perill d’acabar convertida en una plataforma de turistes de mitja pela, s’ho hauria de fer mirar.

I ja posats, ara que tornarem -és un dir- a la normalitat política, el nou Govern de la Generalitat, si no continua intervingut pels funcionaris madrilenys, hauria de començar a fer un debat obert i públic sobre el model turístic que li convé al país, abans que morim d’èxit com ja li passa al cap i casal.

*Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También