Urbaneja y Urbaneja, abogados. Un titular per l’amic Jordi Gago

A finals d’aquest mes de març es compliran tres anys de la mort del periodista tarragoní Jordi Gago Penedés i no me’n vull estar de recordar-lo i també de demanar-vos que, fóssiu, lectors seus, coneguts, companys o amics, el recordeu amb força. Ja sabeu que vivim mentre hi ha algú que ens recordi i el Jordi és d’aquelles persones que mereix viure sempre. Tenia un any més que jo, però era infinitament més savi i ara, tres anys després, segueixo trobant a faltar aquells «chatuuu», amb accent tarragoní que deixava anar i que sempre vaig pensar que només dedicava als amics, a la gent propera, a la que realment apreciava. També trobo a faltar les trucades telefòniques, que podien durar una hora sense gaire esforç, el seu to sorneguer i aquell estrany fil invisible i sòlid que ens unia.

Mestre de periodistes i de vida però en distàncies curtes, que com passava abans amb la colònia Brummel, són sempre les que compten de veritat i les que acaben fent decantar la balança dels afectes, de les complicitats, de les rialles i de les savieses. Com molts altres periodistes tarragonins i en un moment o altre de les nostres vides, el vaig tenir de cap de redacció. Precís i meticulós, semblava que no hi fos però es llegia tots els articles paraula per paraula i, m’atreviria a jugar-me el que fos sense gaire por de perdre, assegurant que ningú no es va lliurar mai d’aquell temible «la meva mare no entendria aquest titular». No he conegut mai la senyora Penedés, però estic segur que hauria entès tots els titulars que escrivíem, fins i tot els més desvagats i que l’únic titular que no ha entès mai és el mateix que jo tampoc entenc ara, aquell que deia que Jordi Gago havia mort als 58 anys.

Tenia la seva pròpia ruta vital i la seguia sense desviar-se gaire

Vam compartir moltes experiències i la seva mirada irònica i mordaç era sempre un refugi segur. Parlar amb ell, encara que fes molt temps que no ho feies, era sempre un recer segur, com si ens acabéssim de deixar cinc minuts abans i reprenguéssim la conversa després d’una petita pausa sense més transcendència. Recordo una vegada en una d’aquestes crisis periodístiques que durant una època van sacsejar sovint les terres tarragonines, comentàvem el fet que si ja comptaves amb una certa experiència professional, era molt complicat trobar feina en petites revistes, ja que els directors es pensaven que les pretensions econòmiques serien molt més altes. Va reblar la conversa dient «i no saben que precisament nosaltres som els que acceptarien la feina cobrant encara menys que els que comencen».

El seu sentit de l’humor i la seva filosofia de vida, de vegades absurdes però sempre tocant de peus a terra amb una solidesa que feia enveja, eren una part fonamental de la seva personalitat única, potser per això com més passa el temps més el trobo a faltar i més crec que el millor que hauríem pogut desitjar hauria estat jubilar-nos, anar a mirar obres sense estar pendents del rellotge i parlar del bé i del mal, a la nostra manera particular i sense gens de vergonya ni mesura.

Tenaç i persistent, feia l’efecte (i probablement era veritat) que el món li importava poc. Tenia la seva pròpia ruta vital i la seguia sense desviar-se gaire, tant que si tenia alguna idea, fos la que fos i sobre el que fos que no sortia a la primera, esperava, la recuperava i quasi sempre, tard o aviat, acabava anant endavant, demostrant de manera empírica un dels seus eixos espirituals, que sovint era la resta del món qui anava equivocat i que si consideres que la teva idea és bona no cal tenir-ne una segona que potser serà pitjor. No creieu que això és digne dels grans gurus de les autoajudes contemporànies?

Si tenia alguna idea que no li sortia, esperava, la recuperava i acabava anant endavant

I el que us deia abans, cada vegada que veig un titular poc llustrós, penso que el periodista que l’ha fet no ha tingut la sort de passar pel filtre Gago, un periodista insòlit que no tenia ni mòbil, ni xarxes socials ni cap d’aquestes modernitats que a tots en fan perdre l’oremus. Com a única concessió, tenia correu electrònic però tampoc no l’utilitzava gaire. Només el telèfon fix que encara conservo i que alguna vegada he estat temptat de marcar per si en un d’aquells girs absurds del destí, despenja i em regala un d’aquells càlids «Cervera, chatuu» i em parla d’aquells mítics personatges que sovint incorporava a les converses sense que vingués massa a mà, els «Urbaneja y Urbaneja, abogados». Jordi, chatuu, t’enyoro!

* Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.