Expressions populars
Totes les llengües tenen expressions populars per descriure situacions quotidianes que, traduïdes literalment a un altre idioma, no hi tenen cap significat. Al Camp de Tarragona en tenim moltes de vives, però algunes, usades també en altres llocs dels Països Catalans, ja només les utilitzen unes generacions determinades, però són encara comprensibles, tot i que no les usin, per parlants més joves.
Aquestes locucions, modismes o frases fetes, arriba un moment que van perdent significat, en no ser fetes servir, i llavors són substituïdes per altres de noves, la vida de les quals correrà el mateix camí que les anteriors. Aquestes frases són un retrat sociocultural de la societat que enraona un idioma determinat.
Per això, en francès abunden les expressions i paraules lligades a la gastronomia, en italià a la música, en espanyol a la tauromàquia, en alemany a la indústria militar i en català a la mar i a la indústria tèxtil.
Fer Pasqua abans de Rams
Quan es parla d’algú pejorativament, indicant que es tracta d’una persona no gens coneguda o famosa, solem dir «a casa seva el coneixen» i «adeu, Andreu» és una forma simpàtica d’acomiadament, amb rodolí inclòs, per posar fi a una conversa i anar-se’n, tot indicant que aquesta ja s’ha acabat.
Però si el comiat és més abrupte, llavors diem «aire, que vol dir vent». Si de forma imprevista ens han fet malbé els plans que teníem, llavors és que ens han «aixafat la guitarra». En canvi, ens han «aixecat la camisa» si ens han pres el pèl, aparentant una cosa que no és. Podria tenir l’origen en el senyal que es feia a l’esquena amb ferro calent, a l’època medieval, als delinqüents.
Per confirmar si algú era d’aquests, se li aixecava la camisa per comprovar-ne la possible marca. I l’indret més distant del centre de la ciutat on penjaven els criminals era «a la quinta forca», indicant així la llunyania en relació al lloc des d’on es parla.
Clar que si volem engegar algú que ens desagrada i treure’ns-el de damunt, sempre el podem enviar «a pastar fang». Quan sortim d’on ens trobem, amb el desig d’esbargir-nos o bé volem que algú amb qui garlem ho faci, llavors parlem d’anar a «escampar la boira».
Ara que es pot anar elegantment ben vestit sense ni un sol botó a la roba, gràcies a cremalleres, gafets, xecs o tires adhesives que s’enganxen per contacte, va reculant l’expressió «anar de vint-i-un botons» referit a anar algú molt mudat.
Una de tantíssimes locucions influïdes per la cultura catòlica, similar a «fer salat», és «arribar a misses dites», és a dir, fer tard, quan s’arriba a un acte que ja s’ha acabat. I per a donar ànims en un propòsit o determinació, no hi ha com «avall, que fa baixada», expressió usada també per fer veure a algú que les diu de «l’alçada d’un campanar».
Negar-se a «baixar del burro», és no renunciar a la tossuderia de mantenir una posició determinada. I quan una situació no s’aguanta perquè ja «som al cap del carrer» i el que volem és anar-nos-en d’un lloc, que ho faci algú altre o bé perdre’l de vista, no hi ha com dir «bon vent i barca nova», abans que no comenci a «buscar raons», és a dir, incitar a la controvèrsia inútil.
En les ocasions en què s’intenta traspassar a algú la responsabilitat o la feina, fent que ho assumeixi, li fem «carregar els neulers», antics estris de ferro pesants per a fer neules. Quan qui parla llança esquitxos de saliva, com fa el capellà aspergint amb aigua beneita de manera que pot mullar els situats més a prop seu, diem que ens omple de «capellans».
I «com si diguessis Llúcia» és la fórmula per expressar indiferència o incomprensió en relació a allò de què s’enraona. Si algú menysprea alguna cosa perquè en desconeix el valor, se li retreu amb «de quin pa fas rosegons!». Quan s’està de mal humor, de morros, enfadat, és que es fa «cara de pomes agres».
I en el cas que una parella esperi una criatura abans de casar-se és que han fet «Pasqua abans de Rams». Amb l’expulsió dels jueus el 1492, com que el dia sagrat per a ells era el sàbat i els conversos al cristianisme ho havien d’exterioritzar tant com podien, aquest era el dia en què feien la neteja general de la casa, d’aquí l’expressió «fer dissabte».
Ja hem begut oli
Quan un assumpte ja no té remei i és impossible fugir de l’adversitat imminent, és que ja «hem begut oli» o sigui que el pronòstic de futur immediat, «malament, rai». I, davant de la canalla, o bé de persones adultes però que no volem que sentin el que parlem, l’advertiment perquè això no passi és dir que «hi ha roba estesa».
La manera de manifestar la coincidència amb una afirmació feta per altres amb les paraules adequades és «justa la fusta!». Mentre que «lligar els gossos amb llonganisses» és sinònim de riquesa i abundància.
«Et penses que aquí lliguem els gossos amb llonganisses, tu?», per exemple. I quan la paternitat o autoria d’un estri qualsevol ens és desconeguda, llavors es tracta d’una «marca no t’hi fixis». La curtesa de gambals d’una persona la fa mereixedora de l’expressió «més just que un pany de cop».
I dels que miren guenyo, amb un ull cap a una direcció distinta de l’altre perquè tenen estrabisme, es diu que «miren contra el govern», tot i que, actualment, aquesta sigui una pràctica habitual entre gent amb bona vista, sigui dit «pam dalt, pam baix», o sigui aproximadament.
L’adeu que fem a algú, anant pel carrer, com a salutació de comiat, es converteix en «passi-ho bé» si es tracta d’una persona gran a qui tractem de vostè. Però si perdem la paciència i ens enfadem amb algú, és que ens ha «pujat la mosca al nas».
Les relacions entre parents o amics que sempre s’han fet entre ells, quan s’acaben per desavinences i se separen, és que han «partit peres» i no és estrany que, molestos per la seva actitud, «engeguem algú a dida» amb un rotund «que el bombin!». Tenir coneixement o experiència de les dificultats habituals en certes circumstàncies és «saber el pa que s’hi dona». I si s’és de menjar força i de tot, vol dir que s’és «de vida».
El desordre existent en una fàbrica tèxtil al Raval barceloní, Can Seixanta, ha donat lloc a l’expressió «ser can seixanta», que, quan a més del desgavell hi ha també crits i sorolls variats, es converteix en ser o semblar «un orgue de gats». Una situació similar al caos que es produïa davant la fàbrica de Can Deu, per acumulació de carros i vehicles al carrer, a conseqüència de la qual hi havia «un merder de cal déu».
Temps enrere, un duro, o sigui 5 pessetes, era una quantitat important, de manera que aquest era el preu d’un bon sopar. Per això, en comentar-se algun fet o anècdota exageradament, com si fos una gran cosa, quan en realitat té molt poca rellevància o és mentida, s’explica un «sopar de duro» i si ens en trobàvem un pel carrer, amollàvem «Un duro? Aquí m’aturo!» per remarcar-ne que no era una cosa menor.
Per això, «qui té duros, fuma puros». Quan segles enrere el bacallà anava escàs, en els convents i monestirs era l’abat o l’abadessa qui en repartia els bocins per als membres de la comunitat, de manera que «tallar el bacallà» és un gest d’autoritat i qui mana, realment, és qui «talla el bacallà».
No és igual «tenir la mà trencada» que «tenir la mà foradada», ja que, en el primer cas, significa ser expert o especialista en alguna habilitat o coneixement, mentre que, en el segon, es diu de qui balafia i és un malgastador. I no són pocs els que es refereixen a «tenir un mal dolent», parlant d’un càncer i «tenir mala peça al teler» pronosticant un desenllaç negatiu per a un afer.
Més enllà del significat tarragoní d’acostar-nos a la barana del Balcó, «tocar ferro» és una prevenció contra una possible dissort o adversitat. Fa segles, quan algú amb mala pinta s’acostava, se n’advertia la persona més propera dient «toca ferro», referint-se a l’arma, generalment de ferro, que hom acostumava a dur per defendre’s, cas de ser agredit.
Vas bé, cirerer
«Demà m’afaitaràs», indica incredulitat o rebuig per part de qui no es vol deixar ensarronar pel seu interlocutor i es nega a creure o a fer el que altres pretenen. Generalment, la dita es completava amb «que avui no tinc el ral». El cas és que hi hagué un temps en què el servei d’afaitar la barba tenia aquest preu de 25 cèntims de pesseta.
Algunes expressions, doncs, tenen dues parts, encara que, de vegades, una de les dues no sigui tan feta servir. Per exemple, «Tocar el dos, (que el tres ja és fora)», per anar-se’n d’un lloc.
I per encoratjar algú a continuar en una actitud, malgrat els problemes, «endavant les atxes, (que el sant Cristo va fosc)», forma emprada antigament a les processons per tenir la il·luminació adient. Si no es té prou senderi, si algú no hi és tot, és que «li falta un bull, (com a les guixes)» i quan s’està convençut de la viabilitat d’alguna cosa tinguda per impossible i es fantasieja sobre el seu èxit, s’és un «somiatruites», perquè ja se sap que «qui té fam, somia truites».
Una forma de fer «cau i net», de «girar full» a algun afer i mirar endavant és assumir que «tal dia farà un any». «Vas bé, cirerer» és la manera de donar entenent a algú que allò que assegura o proposa no serà com ell diu i que va «errat de comptes» i «veure la padrina» és sinònim d’un dolor físic molt gran.
Certes expressions es fan com a pregunta, ja amb la seva resposta , sempre la mateixa: «Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer». I també «Què farem? Mala cara quan morirem!». Entre la canalla, són habituals algunes solucions de caire escatològic, del tipus pregunta-resposta: «Set i set? Catorze! Agafa un cagarro i esmorza», culminada sovint amb aquesta reacció defensiva: «Agafa’n dos, que esmorzarem tots dos.» O bé, «Tinc set! Pixa i beu al galet!».
L’expressió, «capses de mistos, tres deu», acompanya el truc a la porta o l’avís amb clàxon. És un so reconegut internacionalment que aquí es va popularitzar molt amb l’ obra instrumental, amb comentaris de Salvador Espriu, Les veus del carrer (1966) del músic Manuel Valls, oncle del polític i autor de la música de l’Himne del Barça. I prou per avui, que és tard i vol ploure!
