El sant magí d’ahir i avui celebracions incomparables

Certificant des de la distància el xivarri d’expectació que cada any s’organitza per Sant Magí, ens ve al cap per força la comparativa personal amb temps passats, quan encara vivíem prop del Mercat, ja fa una pila d’anys. Per sort, l’associació d’idees constata l’evident millora viscuda entre les celebracions de festa major d’aleshores i les actuals. No permet ni punt de comparació. Perdoneu si trepitgem algun ull de poll amb els records personals esbiaixats per la boira del temps, però de xiquet, això de la festa major passava de puntetes, gairebé limitada a la seva vessant religiosa, orfe de grans projeccions públiques. Gentilesa, permeteu la ironia, pròpia del franquisme, règim també distingible per la seva fascinant cotilla mental, sempre disposada a controlar qualsevol forma d’expressió popular, no fos cas que el personal volgués xalar a la vida i optés per un imperdonable, segons ells, carpe diem.

Enguany, si mantenim el viatge enrere en el temps, resulta obligat que recordem la Pastisseria Palau, just quan ens han donat el disgust d’anunciar que deix de servir als tarragonins després de noranta anys d’excel·lència. Per cert, ja que hi som, potser que ens ho fem mirar, això de tancar tants referents del comerç tarragoní, un bon grapat de punts identitaris en els darrers temps sense que ningú ho pugui evitar, com si fos simple destí fatal.

Al final, això de veure uniformitzades viles i ciutats, totes iguals i amb les mateixes botigues de multinacionals fastigueja força. Perds bellesa, tarannà i un munt d’altres excel·lències que ara no venen a tomb. Au, queda dit.

En fi, tornem a la Palau. Aquells xiquets d’aleshores, avui ja granats, gaudíem de la nostra llaminera i peculiar magdalena de Proust representada en els palos de nata ben envernissats de caramel que servien a l’establiment, tan meravellós com totes les pastisseries d’aleshores, amb aquells aparadors, aquells mobles, aquell paradigma del bon gust que ja convidava a comprar només travessar la porta, quan començaves a salivar davant l’exposició del producte. El pastís que recordem, i segur que algun lector ens farà companyia, es deia palo, així, en castellà, per què no podíem aspirar ni a una mínima normalització de la nostra llengua i fins i tot les coses, per ínfimes que fossin, havien de dir-se en la parla hegemònica, la que imposava el franquisme. També en els pastissos, ja em diràs. Més val no insistir en el greuge d’aquella evidència, no fos cas que algú encara reclami un 25% d’aquella destrossa fora també de les aules.

Malgrat ningú l’anomenés així, al carrer li deien Hermanos Landa, malgrat sabéssim que era el de la Unió, que sonava a prohibit i es deia en veu baixa, no fos cas que algú dels manaires es posés flamenc. Si algú volia passar per equidistant, a exacta distància dels bàndols guanyador i perdedor d’aquella desastrosa guerra encara tan present, n’hi havia prou amb dir que la Palau quedava just enfront de Ràdio Tarragona i el seu fantàstic auditori, un espai que la ciutat tampoc no mereixia perdre mai de la vida.

En fi, serveixi el sentit homenatge als fantàstics pastissos de la Palau com una manera de celebrar la memòria i admirar, essent plenament conscients, els passos endavant en la millora donats en les darreres dècades quan es tracta de celebrar la festa major i sentir orgull de pertinença a la comunitat.

Aleshores, amb franquesa, no sabíem absolutament res dels nostres patrons, el seu temps, llegendes i tradicions, malgrat suportar una dictadura ultracatòlica. Ara, la recuperació és quasi entranyable i cobreix el mínim detall. Per esmentar només un parell de petiteses, ens sembla entranyable que la Moixiganga s’encarregui d’enramar la capelleta del sant al correló i que coneguem al detall la trajectòria del tal Magí, eremita que es va tirar trenta anys de vida prop de la Brufaganya.

Malgrat barregem naps i cols, sembla paradoxal que perdem botigues bàsiques i referencials sense remei mentre ens esforcem en recuperar les festes tradicionals. Ja diuen que no es pot tenir tot, deu ser això.