Al Trapezi no s’hi va, s’hi torna

Tenia vint-i-pocs anys. Recordo aquelles inauguracions multitudinàries al Mercadal d’un festival que ja llavors era massiu. Recordo també Bet Miralta i Jordi Aspa, els directors artístics d’aquell moment, i les seves rodes de premsa de diumenge a la tarda al Centre de la Imatge. Els Cabarets, espectacles de sala i de carrer. No trobar lloc per sopar. Acabar fent una cua quilomètrica al Viena per mal menjar un entrepà a peu dret. O això, o agafar taula i saltar-te l’espectacle que volies veure. No poder aparcar. Gent i més gent. D’això ja fa anys però el Trapezi continua tan viu com llavors. Ara, la Cristina Cazorla i l’Alba Sarraute són les dones que hi ha al capdavant i que impregnen el seu segell a la Fira del Circ de Catalunya (i de Reus). Parlem ja de quasi 30 edicions, i l’elefant que recorre els carrers amb música és el tret distintiu més icònic del certamen. Ara el miro amb uns altres ulls. Busquem gent però defugim les multituds. Optem més pel carrer i les propostes infantils. Ens agrada l’elefant. Intentem reservar taula amb temps o, potser millor, sopem a casa. Però el que està clar és que, es miri des del prisma que es miri, el Trapezi va molt més enllà del circ. És ciutat. Referència. Cultura. Arts escèniques. Economia. I ahir, va tornar a engegar motors. Alguns hi anàvem per veure circ. D’altres i anem per sentir ciutat.