La temperatura de les escoles

Ara que la indignació per la limitació de la temperatura de l’aire condicionat ha saltat als mitjans de comunicació i ha provocat una tempesta a les xarxes, crec que és un bon moment per recordar que aquest passat mes de juny la canalla (i els mestres) han hagut de fer classe amb temperatures dins de l’aula que han superat els 30º C i fins i tot en algun cas han arribat als 38º C.

No és la meva intenció valorar les mesures del pla d’estalvi en climatització ni si el govern les ha comunicat prou bé als afectats, simplement vull fer notar un fet que a mi em sembla significatiu i preocupant: mentre que la temperatura dels centres comercials i d’oci provoca un daltabaix polític i mediàtic (amb crides a la llibertat termostàtica incloses), de la de les escoles, en canvi, ja no se’n parla. I se n’hauria de parlar, perquè ara, quan comenci el curs, els nens, les nenes i tot el personal docent es trobaran amb el mateix problema. Se’l trobaran aquest setembre, el juny vinent i durant tota la seva vida escolar si continua fent calor (i sembla que en farà, segons les previsions de l’Organització Meteorològica Mundial). El Departament d’Educació, però, que en deu saber més sobre clima, va dictaminar en el seu moment que l’onada de calor era «excepcional». Si repasseu l’hemeroteca, trobareu que va descartar climatitzar les aules. Deien que no era sostenible. I segons el que entenguin per climatitzar, els he donar la raó. Acumular aparells que fan baixar la temperatura interior però expulsen aire calent a uns carrers asfaltats ja sobreescalfats per la radiació solar no només no és sostenible (ni econòmicament ni ambientalment) sinó que incrementa l’efecte illa de calor, que és com es coneix el fenomen que fa que algunes zones urbanes experimentin temperatures més altes que les zones residencials dels afores o les zones rurals. Només cal passar pel darrere d’algun d’aquests edificis oficials «climatitzats» a pedaços amb la façana posterior guarnida com si fos l’expositor d’una deixalleria amb aparells que vomiten calor sobre els vianants per comprovar-ho en la pròpia pell. Però hi ha maneres sostenibles de aconseguir temperatures confortables, començant per una construcció eficient, i com més aviat s’hi posin a buscar-les i aplicar-les, millor.

El Departament d’Educació va descartar també enviar els nens a casa les hores de més calor, perquè estaven en horari lectiu i perquè, deien, tampoc hi havia cap garantia que a casa estiguessin millor. I en això crec que tenen tota la raó: a casa seva podrien estar molt pitjor, perquè molts habitatges (de fet la majoria) no tenen ni aire condicionat ni cap sistema de climatització. I no només això, sinó que diferents estudis assenyalen que la població que té menys renda (eufemisme per dir els més pobres) viu en zones on l’efecte illa de calor és més alt (pel tipus d’edificació, els materials, la disposició urbana). A l’estiu els pisos resulten un forn, tant de dia com de nit. A l’hivern, en canvi, són una nevera.

Jo crec que raó de més per procurar als xiquets condemnats a viure en aquests habitatges un espai de confort climàtic a l’escola, però sembla que si volen estar fresquets l’alternativa continuarà sent portar-los a un centre comercial, on com a mínim hi podran estar a 27ºC. Si jo fos malpensada diria que és una manera ben subtil i maquiavèl·lica d’acostumar-los a relacionar des de ben petits consumisme amb confort.