Palau Ferré, records de Montblanc

L’any 1970, el periodista Busquets Molas publicava una doble pàgina a El Correo Catalán amb un llarga entrevista al pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), en la qual destacava el vincle que sentia l’artista pel territori i la seva gent. L’històric rotatiu feia èmfasi en els quadres paisatgistes del pintor cubista i en com els paratges del Camp de Tarragona influïen en la seva manera de veure la vida i de transmetre aquesta vitalitat a través de les seves teles plenes de formes i colors. Així, a l’entrevista, Palau Ferré sintetitzava aquesta reivindicació de la ruralitat tot expressant que «la Conca de Barberà, a l’aïllar els sorolls exteriors, guarda per a nosaltres la pau del cel immaculat, i els camps donen als fruits la plenitud de l’essència». I, el cert és que, com recordava ell mateix, Palau Ferré passejava molt sovint pels camps de Montblanc, de vegades pels mateixos llocs, perquè no buscava escenaris, sinó sensacions que l’inspiressin per a la posterior creació pictòrica, que duria a terme ja des del seu estudi.

És precisament en aquest marc incomparable, el del Montblanc natal del pintor, en el qual hem volgut que tingués lloc la cloenda del centenari del seu naixement, amb una exposició panoràmica Palau Ferré. Artista centenari que al llarg d’aquest estiu està tenint lloc a l’antiga església de Sant Francesc de la Vila Ducal. Aquest ha estat el colofó a dos anys plens d’intensitat, molts quilòmetres i amb una extensa programació arreu del país que el govern català ha declarat com a commemoració oficial de la Generalitat de Catalunya, i que he tingut el goig de ser-ne el comissari. Aquest és un reconeixement molt valuós, perquè són molt pocs els escriptors, artistes, músics o científics que han gaudit de la consideració d’Any oficial al conjunt de Catalunya per part de les institucions.

Així, a través de l’Any Palau Ferré, hem redescobert els diferents vessant, vincles i etapes de l’artista, cadascuna de les quals ha tingut un museu o una ciutat de referència: de Cervera a Girona, de Tàrrega a Santa Coloma de Farners, passant per Reus, l’Escala, Cambrils, Sarral, Artesa, Tarragona, Vilafranca del Penedès, l’Espluga de Francolí, Barcelona, Lleida o Igualada, entre moltes d’altres. En total, vint exposicions temàtiques i cent actes arreu del territori amb el propòsit de tornar a posar d’actualitat l’art i els valors d’un dels noms més singulars de l’art català del segle XX que, malauradament, amb el pas dels anys, havia anat quedant oblidat per a la pròpia història de l’art i també per al conjunt de la societat.

Més enllà dels esdeveniments que sacsejaren la seva vida, com el contracte que al tornar de París signà amb un marxant, la sentència del Tribunal Suprem del 1974 i la posterior crema de quadres, és imprescindible endinsar-se en aquell imaginari artístic sempre figuratiu, d’arlequins, minotaures grecollatins, sirenes mitològiques i coloms de la pau amb unes formes postcubistes accentuades per la seva estada a la capital francesa, a la dècada dels cinquanta, i per les espectaculars construccions artístiques dels anys seixanta i setanta (ell sempre feia servir l’expressió de «construir» un quadre, perquè era una mica arquitecte de la seva pintura i així la ideava detall a detall).

En el moment de començar una nova creació pictòrica, Palau Ferré necessitava primer tenir un visió filosòfica del quadre, aquella imatge del despertar i, després, estructurar-la. I és el seu Montblanc el que li ofereix aquest indret de reflexió inspiradora. Per això els arbres fruiters i els gira-sols agegantats els recrea sempre a l’escenari de la Conca de Barberà, amb el riu Francolí, les muralles, el Pont Vell i les muntanyes més properes, sota un cel de marcat to expressionista. Si en els paisatges primaverals que descrivíem i en els bodegons de síndries vermelles trobem l’arrelament d’un artista internacional, és en els ulls ametllats de les dones que pintava els quals hi bat la vida i una infinita esperança. Són la idealització de la figura femenina recreada en múltiples moments i facetes que encisen l’espectador i que van fer que periodistes i col·leccionistes d’arreu del món anessin fins a les comarques del Cister, ben a la vora de l’estimat Monestir de Poblet, per poder conèixer un creador d’imaginaris acolorits, vitalista i constructivista, com Palau Ferré, que també era escultor i ceramista.

D’aquesta manera, amb actes, llibres, catàlegs, exposicions monogràfiques i diàlegs intergeneracionals, i amb el suport d’ajuntaments, museus, biblioteques i el teixit associatiu, la celebració del centenari d’un dels pintors més internacionals del Camp de Tarragona ha suposat un abans i un després en el llegat artístic de Maties Palau Ferré i, avui, podem tornar a gaudir d’aquelles pintures lluminoses que tant ens meravellen i que estem catalogant i estudiant. Com deia l’artista: «en tinc prou amb el fet que les persones s’emocionin al contemplar la meva obra».