Refugiats climàtics

Ara fa pocs dies saltava la notícia de l’esfondrament parcial d’un restaurant a la platja d’Altafulla a causa dels embats de les llevantades, que s’havien endut la sorra que aguantava part de l’edifici.

L’estiu passat, el cap de bombers donava l’ordre d’evacuació de tots els bombers actuants a l’incendi de Santa Coloma de Queralt, davant del pirocumulonimbus que s’hi havia format i que amenaçava la seguretat dels mateixos bombers, un dels indicis dels temuts incendis de sisena generació.

La pujada del nivell del mar preveu la desaparició del 60% del delta de l’Ebre per a l’any 2050, tal com es mostra en l’escape room que impulsem des de la Diputació de Tarragona sobre el canvi climàtic i que durant els propers mesos podreu experimentar als vostres municipis.

Aquests són només tres exemples de les conseqüències de la crisi climàtica a casa nostra, una crisi que tots plegats hem menystingut durant dècades, actuant de forma inconscient vers el medi que ens envolta i ens acull i afectant l’equilibri natural, en alguns casos, amb molta severitat i amb difícil reversibilitat.

Tampoc hem estat prou conscients de la gravetat de la crisi quan la sequera extrema passava al cor d’Àfrica o els temporals s’emportaven milers de vides al sud-est asiàtic; ens queia massa lluny com per pujar dos o tres graus l’aire condicionat, caminar més per minimitzar l’ús del vehicle privat o avançar cap a una inevitable transició energètica de forma ordenada i equilibrada però convençuda i determinada. Però ara ja en patim les conseqüències en primera persona, i el bany de realitat serà cada cop més contundent, obligant-nos a córrer per atrapar un temps que ja no tenim.

Ens trobem davant d’un repte global que cal afrontar de forma transversal i urgent des de tots els àmbits que siguem capaços. Des de les administracions públiques hem de liderar aquestes polítiques valentes i transformadores que comportin canvis reals per adaptar-nos a les conseqüències de la crisi climàtica, amb polítiques d’adaptació i mitigació i disposant els recursos necessaris per afrontar-les. Crec sincerament que a la Diputació de Tarragona en som un molt bon exemple, ja que en quatre anys hem multiplicat per cent els recursos que destinem a afrontar àmbits com la gestió forestal o la transició energètica, mentre acompanyem tècnicament el territori per avançar junts en una direcció que demanarà molt d’esforç, que presenta contradiccions i costos, però que és l’única possible.

Però tot això serà molt insuficient si la conjura no és col·lectiva. No es tracta de veure qui fa què o d’assenyalar-nos mútuament buscant responsabilitats, sinó de donar el millor de cada un de nosaltres. Parlem, ara més que mai, de bé comú, i si no som capaços d’entendre-ho i d’actuar en conseqüència, assumint solidàriament els costos necessaris, anem-nos familiaritzant amb conceptes com «refugiats climàtics», ja que molt probablement serà l’herència que deixarem als nostres fills i filles i no s’ho mereixen.