Un Conclave de pel·lícula

La visualització de les pel·lícules sobre els papes s’han disparat a les plataformes de televisió una cosa de no dir. Especialment sol·licitada és Conclave, dirigida per Edward Berger i escrita per Peter Straughen partint de la novel·la homònima de Robert Harris. Conclave va obtenir l’Òscar al millor guió adaptat i fou nominada a millor pel·lícula. Ralph Fiennes fou nominat a millor actor per la seva interpretació del cardenal Lawrence, el camarlenc encarregat de dirigir el Conclave que ha d’elegir el nou Papa. El cardenal i arquebisbe metropolità de Barcelona, Joan Josep Omella, papable matarranyenc, s’ha llegit la novel·la i ha dit que algunes de coses que narra són centes. Altres, no. El pols entre els cardenals de tendència conservadora i els més progressistes és veritat. Més dubtós resulta que fins i tot hi hagi suborns per votar un determinat candidat. Allò que resulta inversemblant és el desenllaç de la història, que no revelo per no fer espòiler. Si algun dia passa de debò, caldrà replantejar la figura de l’Esperit Sant. Tornant a la realitat, em sorprèn que a les quinieles sobre qui serà el nou Papa no es mencioni mai ningú que no sigui cardenal. El Dret Canònic contempla que qualsevol catòlic baró batejat pot ser Papa. No cal ni que sigui capellà. Un cop triat se’l nomena bisbe (ho és de Roma). L’últim cas de Papa que no era cardenal va ser el de sant Urbà VI l’any 1378. Si tornés a succeir seria una raresa, però encara ho seria més que passés allò que narra el desenllaç de la pel·lícula Conclave.