Quan tot es va apagar, no va esclatar res. No hi va haver corredisses ni caos. Només un silenci dens, una mena de buit, com si algú hagués tret l’aire de fons que acompanya la vida moderna. Els semàfors es van quedar immòbils, els telèfons muts, les pantalles apagades com finestres sense paisatge. I no ens vam sentir alliberats. Sinó angoixats. A quarts d’una de la matinada, hi havia punts en què tot era foscor. Ni faroles, ni un cotxe, ni una persona. Silenci. Negror. I sí, també por. Després, van arribar les explicacions: que si una fallada en la cadena energètica global, que si saturació de sistemes, que si una vulnerabilitat informàtica. Pèrdues milionàries.
Els experts van parlar de fragilitat estructural, de dependència excessiva, de cadenes de subministrament. I mentrestant, la gent feia cua per pa o per transistors, piles i espelmes. L’endemà de l’apagada no ens va transformar, però va deixar marques subtils. Una desconfiança envers allò que és automàtic. En el sistema. En els plans B. En la classe política. Una consciència incòmoda però útil: que potser hem construït una infraestructura tan complexa que hem oblidat com sostenir-la quan falla. I potser no cal treure grans lliçons. Però sí fer-se preguntes que no sempre caben dins d’un gràfic o nota de premsa. Perquè a vegades, quan el soroll s’atura, el que queda no és només silenci. És espai per pensar.
