El diccionari defineix la paraula perplex com sinònim de dubtós, confús, amb incertesa en el pensar i sense capacitat per resoldre una situació. I així és com sovint em sento davant de fets que veig o notícies que llegeixo. Us n’explico uns quants.
Avui dia, tots els ajuntaments disposen de serveis de neteja amb vehicles que escombren, recullen brossa, reguen els carrers, però malgrat l’energia que gasten, els carrers segueixen bruts, s’hi veuen deixalles de tot tipus i excrements d’animals de companyia a qualsevol lloc.
Ens és més senzill abandonar un paper, una llauna o un plàstic que buscar un contenidor d’escombraries i ni ens passa per la ment recollir res que no sigui nostre. També és fàcil veure andròmines abandonades on no toca, tot i que disposem de recollida a domicili gratuïta. El que sí que fem és queixar-nos i reclamar amb vehemència a l’ajuntament que netegi millor.
Llegeixo al Diari del 17 d’agost que l’Associació de veïns de Barris de Tarragona reconeix que l’ajuntament ha augmentat els recursos en neteja, però encara ho considera insuficient amb l’argument de que els actes incívics no deixen veure les millores.
Al poble on vaig néixer no teníem servei de neteja. Hi havia unes regles no escrites que tothom complia. Cada veí col·laborava a mantenir el seu tros de carrer net i fins i tot a l’estiu l’arruixaven amb aigua per evitar que s’aixequés pols i refrescar l’ambient. No recordo papers, fulles ni excrements d’animals pels carrers tot i que de cavalls, mules, matxos i rucs n’hi havia a quasi totes les cases.
El llistat d’actes incívics i les respostes ciutadanes que em deixen perplex és més llarg:
Banyar-se al mar sense fer cas de la bandera vermella, que assenyala mala mar i perill, i al mateix temps fer responsable a l’ajuntament de les morts per ofegament i reclamar més hores de socorrista a les platges.
Què ens està passant? No és estrany escoltar el desig d’assemblar-nos a Xina perquè el seu líder fa que el país funcioni i sigui una potència econòmica
Els escarafalls de fa pocs dies a TV3,reclamant més presencia policial a una platja per advertir del perill de caigudes de pedres d’un talús, quan els senyals avisant del problema ja eren ben visibles. La platja continuava plena a vessar.
L’augment dels accidents i rescats al mar i a la muntanya amb mobilització d’equips d’ajuda de la Creu Roja i del grup d’actuacions especials del cos de bombers per a salvaments a llocs de difícil accés. La majoria de vegades per manca de preparació i/o de prudència dels afectats.
La pràctica de saltar des d’un balcó a la piscina o fer-se selfis en situacions perilloses que fins i tot poden arribar a causar la mort dels qui ho fan.
Llegeixo que el canvi climàtic pot ser causa de l’augment dels ofegaments, però no he vist cap comentari, ni un, que parli de la manca de responsabilitat dels afectats. Em pregunto si no estem perdent la responsabilitat individual i l’autoestima i quan alguna cosa ens va malament, sempre pensem que algú o altre ens ho ha de venir a solucionar.
També sento perplexitat en política. Venim d’una dictadura, d’una època on el desig de democràcia era molt fort. Volíem formar part d’una societat dialogant i tenir la possibilitat d’escollir els nostres líders i ara em sembla viure en un estat de desconfiança permanent, de desprestigi dels líders. El protagonisme el tenen una mena de personatges forts que actuen al límit de la legalitat: Trump, Bolsonaro, Putin...
Què ens està passant? Hem oblidat d’on venim i les millores aconseguides? Desconfiem de tot i posem a tots els nostres polítics en el mateix sac, el de la deshonestedat i la corrupció. No és estrany escoltar el desig d’assemblar-nos a Xina perquè el seu líder fa que el país funcioni i sigui una potència econòmica. De mica en mica el nostre pensament vol imitar aquestes maneres de fer.
Cal preguntar-nos què ens passa i quin model de societat volem. El d’una societat democràtica on les lleis ens ajudin a conviure o tornar a ser manats per gent que no ens deixi expressar ni discrepar? En tenim prou amb la nostra felicitat individual i privada? O necessitem compartir-la amb els altres integrants de la societat?
Em deixa perplex la idea que es va instal·lant a les nostres ments, segons la qual per a ser feliços cal que ens deixin tranquils i que puguem fer el que ens doni la gana
Aquests pensaments em retornen velles converses sobre la bondat de la cultura religiosa protestant, de com les creences condicionen la ciència, l’economia i el nostre comportament.
La religió protestant et promet el cel si la teva vida ha estat honesta, de treball, compassiva amb els altres sers humans i fa èmfasi en la llibertat, la responsabilitat individual i l’obligació de contribuir al benestar dels conciutadans. En aquesta cultura el mentir està mal vist i severament castigat. La nostra moral catòlica ens permet guanyar el cel amb un acte de penediment i no importa la trajectòria vital prèvia. Això sí, el penediment s’ha de resoldre en confessió.
Com volem viure? Sota l’imperi de la força o sota el del dret? Sent agressius i vivint aïllats o compassius i comptant amb els altres per a ser feliços?
Em deixa perplex la idea que es va instal·lant a les nostres ments, segons la qual per a ser feliços cal que ens deixin tranquils i que puguem fer el que ens doni la gana.
Vivim en el descrèdit, aïllant-nos i oblidem la necessitat de felicitat compartida. Tot això facilita el menysteniment del pensament crític, dels valors democràtics i ens aboca a l’imperi del més fort.
Perplex i amoïnat.
