Explicàvem l’altre dia les frases enginyoses de la gent per contestar les pregàries de la missa quan encara es feia en llatí. «Dominus vobiscum», deia el capellà. Els fidels contestaven: «Entremos que no nos han vistum». Quan el mossèn pronunciava a l’ofertori: «Orate frates», els feligresos responien: «Que salgan los de alpargates». Un amic m’envia una altra versió de resposta en català d’aquest mateix moment de l’ofici. Recull l’anècdota del seu sogre que va ser escolanet de l’església de Sant Joan de Lleida en els temps preconciliars. En el moment que el sacerdot va pronunciar «Orate frates», l’escolà va aviar amb similar determini: «No m’atrapes, tu amb esclops i jo amb sabates». El rector es va girar amb la intenció de clavar una clatellada al descarat acòlit, però l’ajudant va tenir prou reflexos per esquivar el carxot. La manca d’escolans per ajudar a les misses de difunts va evitar que el sogre del meu amic perdés la plaça d’escolà, amb el compromís de no repetir més les traduccions lliures del llatí al català.
Quan les misses eren d’esquena als fidels, el capellà havia de controlar de reüll la impostura de la canalla. Recordo el rector de Corbins. Semblava tenir ulls al clatell i cridava l’atenció a qui enxampava xerrant. Especialment enginyosos eren els venedors de figuretes del pessebre i d’imatges venerables que anys enrere eren molt freqüents a totes les cases. Els comerciants d’objectes sagrats, per atreure l’atenció de la gent, cridaven en llatí macarrònic: «Santi de guixi que no cagui ni pixi».
