Gent del Camp, gent del llamp

El llamp tarragoní, com la rauxa catalana. Aquestes dites tradicionals descriuen un tarannà furient que, per culpa d’un seny català inexistent, ens han fet creure que no tenim

| Actualizado a 24 octubre 2018 13:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Com que encara sóc de l’època que ens van ensenyar un mínim d’educació, deixeu-me, en primer lloc, agrair la invitació del Diari de Tarragona a col·laborar en aquesta columna ordida per fills d’aquestes terres que hem hagut de tocar el dos per poder-nos guanyar el pa nostre de cada dia.

Tots plegats formem part d’una mena de «diàspora» de gent del Camp que, molt probablement, crec que no hem encertat l’ofici. Els del gremi de radiofonistes, periodistes, ajuntalletres o pseudoartistes no podem ser profetes amb un sou decent a casa nostra. 

Les causes són múltiples i complexes. Fins i tot hi ha culpables amb noms i cognoms. Tanmateix aquesta és una qüestió que ja tractarem un altre dia. En aquest meu debut no cal alterar ni esfereir caparrons benpensants que se sentirien molestos si mai es diguessin aquelles veritats que et fan perdre les amistats.

Per aquest motiu començo per una dita que crec que m’identifica profundament i, fins no fa gaire, era el tarannà propi d’aquest tros de Catalunya, per no dir de tot el país sencer.

A començaments del segle XX, un seguit de personatges mig lletraferits, mig plens de vent: Cambó, Pla, Ferrater Mora, D’Ors... es van inventar això del «seny català» per tenir-nos ben collats. Vet aquí una de les mentides més grosses que s’hagin dit mai. Només cal fer un repàs a la història de Catalunya per comprovar que més aviat som de tot, menys assenyats. I tampoc no passa res per ser d’una altra manera. 

Als catalans, a part de la divisió i la bandositat típica que ja ve d’èpoques reculades (pel cap baix des dels temps de la Busca i la Biga, una mena de PDeCAT i ERC medieval, si em permeten l’analogia barateta), tenim un tarannà que se’ns ha amagat intencionadament per l’enemic espanyol. Sí, enemic. A aquestes altures de la pel·lícula, no cal anar amb embuts. I si a algú l’hi cou, que s’hi posi fulles, el sistema català. O si no, que faci un «alzamiento» o un 155, el sistema espanyol.

De natural, sense anys d’anorreament polític, lingüístic, cultural i social, els catalans, i encara més els del Camp, som arrauxats i ens encenem més ràpidament que la pólvora. «Catalunya, nació bel·licosa i obstinada», amb habitants «guerrers i ferotges» segons Voltaire al seu Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions.

El jesuïta reusenc Pere Gil a finals del segle XVI diu: «són així mateix los cathalans en la yra y còlera, forts y durables».

El nostre tarannà tradicional és ser arborats, de treure foc pels queixals quan creiem que se’ns ha injuriat, d’encendre pneumàtics per les carreteres quan se’ns menysprea... tot al contrari de tenir la sang d’orxata, la qual cosa es predica i convé a segons qui.

I aquest ‘caractot’ és comparable al mot grec θυμός (transcrit thumos o thymós), una mena de temperament del qual parlen a bastament Homer i Plató. El primer l’aplica a l’heroi Aquil·les i sovint es mal tradueix com a còlera.

Però el θυμός grec és molt més que un atac furibund de ràbia. És l’alè vital, l’energia primordial de cada persona, l’impuls de la passió que ens duu a l’acció i al coratge, és l’agent actiu que es relaciona amb la ira quan l’honor de la persona és malmès, quan se li destrueix la dignitat o la seva propietat és amenaçada.

Plató assegura que forma part de tota persona i que amb el θυμός ben controlat per la raó, l’enteniment, es poden aconseguir grans coses.
I vet aquí com aquest thymós és anàleg al llamp tarragoní o a la incompresa rauxa catalana. És quelcom que molts tenim a dins i se’ns dispara en moltíssimes ocasions; tant en les transcendentals (llegiu 1 d’octubre o derivats) com en les més banals: com quan, per exemple, veiem tot de ciclistes circulant a grans velocitats per les voreres de les nostres ciutats esquivant vianants. Aquest és un mal costum modern que a Barcelona, per multes que imposin, és a l’ordre del dia. I recentment també ja l’hem vist per Reus i Tarragona.

El primer impuls és fotre’ls-hi un mastegot i rebatre’ls per terra ans no comencin a acumular morts i ferits per culpa de la seva estupidesa i manca de respecte. Però Plató ens recomana calmar les nostres passions. I ho farem així, en tots els casos. Almenys fins que el θυμός, el nostre llamp, no se’ns escapi. I no cal patir, tard o d’hora la tempesta sempre arriba.

 

Periodista i escriptor excèntric. Nat a Vilallonga del Camp, ara ja fa massa anys. Va començar la carrera de radiofonista a Ràdio El Morell, Ràdio Capital de l’Alt Camp, Ràdio Salou i Ràdio Reus. Les circumstàncies de la vida el van dur a continuar fent aquestes feines mal pagades a Ràdio Barcelona, Catalunya Ràdio i, fins al dia d’avui, treu el nas a RAC1. També escriu articles, llibres i fa tota mena d’oficis estranys. «M’hauria agradat més fer qualsevol altra feina més ben remunerada, però ara ja he fet tard».

Comentarios
Multimedia Diari