La manca de perspectiva de gènere en la gestió de la pandèmia

Fa aproximadament un segle Simone de Beavoir ja ens advertia «No oblideu mai que només caldrà una crisi, política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a estar qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits, heu de mantenir-vos vigilants durant totes les vostres vides». Si bé, les crisis sanitàries són difícils de veure-les venir, el que si és previsible és que en qualsevol moment socialment crític el que primer es veurà vulnerat seran els drets de les dones, que, malgrat que els tinguem per assolits, mai no deixaran de posar-se en qüestió o de posar-se en un segon terme en pro d’altres qüestions suposadament més essencials o suposadament més universals.

Així, les mesures de prevenció de la pandèmia han repercutit en una crisi socioeconòmica greu que ha agreujat les desigualtats socials prèvies. Si bé, certament, contenir la malaltia requereix mesures governamentals no agradables per frenar l’expansió, poc s’han tingut en compte les situacions de partida dels diferents grups poblacionals i les conseqüències que les mesures podrien comportar-los-hi, agreujant les dificultats per als més vulnerables.

Podem estar d’acord que l’impacte del confinament domiciliari pot no haver estat el mateix sobre famílies monomarentals 
–on la mare havia de fer-se càrrec de la feina, els fills, l’educació d’aquests, etc.– que en altres famílies on hi havia dos progenitors. Tot i així, en famílies constituïdes per home i dona, percentualment, la dona també ha acabat assumint un major volum de treball familiar i domèstic que l’home.

En el cas de les dones que pateixen violències de gènere, el confinament ha provocat que fossin recloses a casa amb el seu agressor en situacions especialment complexes i lluny dels serveis socials i comunitaris dissenyats per acompanyar-les en la seva situació i que possibiliten la seva emancipació. No ha estat fins a l’1 d’abril que s’ha posat a disposició una línia WhatsApp de suport amb Mossos d’Esquadra per ajudar a les dones que pateixen violència masclista, cosa que mostra com es van dur a terme les mesures de contenció sense anar acompanyades de propostes de cura cap aquells col·lectius més vulnerables.

En el cas de les dones embarassades, també han vist vulnerats els seus drets perquè no se’ls ha considerat com un col·lectiu d’especial protecció ni s’han tingut en compte les seves necessitats. Durant els mesos de confinament més dur es promovia evitar les visites als centres sanitaris reduint les proves de control de l’embaràs, i en cas de fer-se impedien l’acompanyament de les visites, deixant-les soles en moments d’especial transcendència. D’igual manera, moltes dones han hagut de parir sense acompanyants o s’han vist allunyades de les seves criatures al néixer en cas d’estar contagiades de covid, quan tota l’evidència científica destaca l’escassa afectació del virus sobre els nadons, en el remot cas de contagi.

En l’àmbit laboral, les dones han estat a primera línia tant d’una banda, en l’àmbit de les cures –metgesses, infermeres, netejadores de centres sanitaris, etc.– com també en els serveis essencials –dependentes, caixeres, treballadores socials, etc.– cuidant-nos i facilitant-nos els serveis de primera necessitat. Malgrat tot, la comunicació política, tant del govern espanyol i català, no ha feminitzat els seus comunicats sinó que s’ha encarregat d’ocupar temps i espai amb presència militar o de cossos de seguretat assimilant aquesta lluita per la vida a lluites bèl·liques.

No podem oblidar tampoc totes les dones que s’han vist expulsades del mercat de treball provinents de la restauració, de botigues que no fossin de primera necessitat i del turisme, entre d’altres, que encara ara esperen recuperar els seus llocs de treball o trobar-ne un de nou que permeti ocupar-les. Una situació que incrementa la feminització de la pobresa ja existent.

Si bé, és lògic que contenir una pandèmia requereix mesures d’aïllament social que permetin frenar els contagis, també és evident que no tothom parteix de les mateixes situacions i que, per tant, l’impacte de les mesures dissenyades pel govern no tindrà els mateixos efectes sobre la vida de les persones.

Una anàlisi de les desigualtats prèvies i la realització de mesures que tinguessin en compte aquestes desigualtats hagués permès minimitzar les conseqüències negatives de les accions de contenció. Haver tingut en compte aspectes com dades en relació amb la vulnerabilitat, metres quadrats per unitat familiar, casos de violència masclista, famílies monomarentals, ingressos familiars, etc. Eren indicadors clau a l’hora de fer mesures que no posessin més contra les cordes moltes dones.

Si bé, compartim l’afirmació «ningú ens ho esperàvem» de l’inici de la pandèmia, d’això ja en fa més d’un any. Un any és molt temps per no poder haver tingut en compte l’impacte que mesures generalistes tenien sobre la vida de les dones i no haver pogut aplicar normes que tinguessin en compte les desigualtats socials prèvies.

Judith Hernández: Coordinadora general d’Acció Social de la Fundació Pere Tarrés. És llicenciada en Sociologia, té la Diplomatura de Postgrau en Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària i està cursant una en Gestió i Direcció d’ONG.