Cal un debat a fons sobre l’ensenyament

El sistema educatiu ha fet crisi i no es pot mirar més cap a una altra banda. Crec que resulta del tot impossible afegir alguna cosa nova sobre la crisi que han obert els resultats de l’informe PISA sobre l’estat de l’educació a Catalunya. Tothom hi ha dit la seva: suposats experts, polítics de totes les opcions, periodistes, tertulians de quota, etc...

Després d’anys de parlar que l’ensenyament no anava bé, ara resulta que tots hem caigut del ruc, ens hem posat a lamentar la situació i hem demanat solucions urgents; però un problema complex no pot tenir respostes simples, tot i que de moment la simplicitat sembla dominar el debat públic. I és que el problema té moltes dimensions que quan s’analitzen només pel damunt, hom s’adona que no serà fàcil de resoldre.

Fa prop de dotze anys, quan era Degà del Col·legi de Periodistes, la crisi econòmica s’estava cruspint la indústria de la comunicació; les redaccions dels mitjans feien reduccions dràstiques i cada cop més periodistes es quedaven sense feina, però, paradoxalment, les diferents facultats de comunicació posaven al mercat uns 500 llicenciats nous cada any.

Un despropòsit. Vam anar a veure al Secretari d’Universitats per demanar-li que parés aquesta sobreproducció i ell ens va respondre que tot i que teníem raó, el problema el tenia amb els candidats a mestre que entraven als estudis universitaris amb una nota de tall de 5; ens digué que aquest baix nivell dels futurs ensenyants més d’hora que tard, el sistema escolar ho pagaria. Premonició encertada, ja ha arribat el moment.

Un temps més tard, vaig entendre en la meva condició de professor universitari, que les conseqüències havien arribat a dalt de tot del sistema educatiu, a partir del dia que els meus companys m’explicaren que als primers cursos els arribaven alumnes amb notes molt altes però que feien faltes d’ortografia i tenien un nivell cultural impropi dels estudis que en teoria havien cursat.

La cosa va anar cada cop a pitjor, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB un grup important d’alumnes van fer una vaga queixant-se que els feien llegir massa llibres. Van aconseguir resultats: alguns d’ells han passat i passen per la carrera sense haver-ne llegit ni un.

La nostra societat ha anat criant nens i nenes feliços en la ignorància, orfes de valors i amb un discurs en què l’esforç no aconsegueix ser un mèrit; el nostre paternalisme, i no solament el de les famílies, ens fa desitjar que l’infant no experimenti cap frustració, que l’escola els sigui plaent i per això, entre d’altres coses, a certs nivells es va inventar allò de no posar notes: «Progressa adequadament», diuen i ...apa! A més, els passen de curs amb l’excusa que «no sigui que pobrets abandonin els estudis». Ah! I sobretot no els limitem ni les pantalles ni l’ús del mòbil, no sigui que si no disposen d’aquests dispositius se’ls pugui acudir llegir un llibre.

I la política també ha acompanyat, quan no dirigit, aquest camí cap al desastre. Els darrers consellers de la Generalitat han fet canvis inútils a tort i a dret; òbviament el primer del ranking ha estat el senyor Gonzàlez Cambray, que quan manava només feia cas a la munió d’assessors que l’envoltava, els quals per a fer veure que es guanyaven el sou, proposaven i proposen canvis inversemblants que només serveixen per a complicar més les coses.

Benvolgudes i benvolguts lectors: tenim un dels problemes més greus dels darrers 50 anys. Hem fabricat un sistema educatiu que no respon al que necessita el nostre país en aquest primer quart del S.XXI. Si el Govern pensa que això s’arreglarà fent una reunió d’experts a la Generalitat va molt equivocat.

Em permeto un consell: parlin de debò amb els concernits, els mestres i els pares, i també amb experts d’àmbits com la cultura, l’economia, l’empresa; duguin a terme una mena d’estats generals de l’educació; escoltin obrint el cap i facin front a la realitat. Ah! I enviïn els seus assessors a aprendre de què van en realitat els reptes educatius arreu del món.