El negoci dels grans concerts. El joc de les cues virtuals

La famosa globalització i la teòrica (i força discutible) democratització que ha portat poder fer gestions a través d’internet en segons sumada a la popularització dels grans concerts com a proposta lúdica i cultural i també com manifestació de poder a les xarxes (no entraré a parlar de la gent que es passa els concerts enregistrant-los amb el mòbil i fent-se selfies i se’ls perd sencers) ha creat un problema que molts experts comencen a sospitar que pot ser una maniobra comercial global a gran escala o, fins i tot, i més directament, un delicte.

Aquests dies n’hem tingut una prova fefaent amb els concerts de Coldplay a Barcelona. Les entrades, que gestiona en exclusiva una empresa, es posaven a la venda el dia 25 a les 10 de matí. A les 10 i 15 segons, la pàgina web t’enviava a una cua virtual on tenies quasi 400.000 (QUATRE-CENTES MIL) persones davant en qualsevol dels tres dies programats. Si volies comprar una entrada vip, propera als 600 euros, les cues eren de 25.000 persones. Vista la teòrica demanda global, en dues hores es van anar afegint més de 30 concerts extra i no programats a tota la gira amb els mateixos resultats i les mateixes cues. De veritat hi havia quasi un milió i mig de persones que volien anar a veure Coldplay en directe a Barcelona? Algú és pensa que un gran grup pot programar una trentena de concerts extraordinaris en minuts sense tenir-ho previst?

Les entrades, suposadament esgotades en hores, es poden trobar després, molt més cares, òbviament, en portals de revenda. I aquestes mateixes cases de revenda gràcies a maniobres informàtiques també aconsegueixen copar les hores inicials de la venda i endur-se bona part dels tiquets.

Fins i tot, fa uns anys, un directiu d’una aquestes empreses que gestiones la venda en exclusiva a Itàlia va confessar que, abans de posar-les a la venda, desviaven entrades directament als portals de revenda però, tot i la gravetat dels fets i de tractar-se d’una estafa milionària, no va passar gran cosa.

Promotors musicals han denunciat repetidament sense èxit aquesta pràctica fraudulenta i fins i tot han proposat solucions que haurien de passar per la intervenció oficial regulant aquesta revenda, però, de moment el tema no ha prosperat i una bona part dels concerts internacionals s’acaba amb la frustració dels fans i amb l’enriquiment d’aquestes empreses de gestió.

L’associació de consumidors Facua va denunciar fa sis anys que l’empresa que venia de manera oficial les entrades d’una gira de Bruce Springsteen, n’havia desviat una bona part cap a una plataforma digital, oh casualitat, propietat de la mateixa empresa i que les vendria més cares quan teòricament s’haguessin esgotat. Dos anys d’escàndols després aquesta plataforma tancava i era substituïda per un portal on en teoria, els fans es podíem vendre les entrades entre ells.

Amb aquesta pràctica fraudulenta que s’ha portat al Congrés dels Diputats per tal que actuï contra la revenda, que, no oblidem és està prohibida, fins ara sense que la classe política s’hi hagi implicat, el que s’aconsegueix, a banda d’un generalitzat sentiment de frustració, és que la cultura acabi sent un patrimoni de la gent amb diners i que potser molt joves que gaudirien com mai veient els seus ídols en directe, no ho puguin fer per culpa d’uns delinqüents organitzats i de guant blanc i d’una estructura tolerada i permesa que atempta contra totes les normes i que guanya milers de milions sense cap esforç.

Aquest és precisament un dels grans mals d’internet i que a més, passen força desapercebuts, la gran impunitat amb que es pot actuar si en domines les claus i el fet que la riquesa, el negoci i les possibilitats molt restringides d’aconseguir-los, estigui només a mans d’uns poquíssims privilegiats que tenen patent de cors per a fer tot el que vulguin fer i com ho vulguin fer.

Poc abans de tancar aquest article vaig entrar en un dels molts portals que fan revenda i podia comprar les entrades, teòricament esgotadíssimes pràcticament des del minut zero, que volgués a preus que oscil·laven sobre els 500 euros, és a dir, deu vegades més del preu oficial. Ja està tot dit.