Els pressupostos del hard rock

No es pot posar en dubte que el projecte del Hard Rock que s’ha de construir, en teoria, entre Vila-seca i Salou, respon al model de turisme expansiu, que certament és poc sostenible, contribueix a l’especulació immobiliària i a sobre pivota al voltant del joc, una activitat diguem-ne no gaire edificant.

Ara bé, és un espai, proper al complex de PortAventura World, que donarà feina a molta gent, la feina és un bé molt preuat a Catalunya, i aportarà una quantitat gens negligible de fons públics que la Generalitat podrà emprar en pagar millor als metges i contractar educadors, que bona falta ens fa.

La contradicció és clara i tot sovint ens hi trobem amb aquestes contradiccions. El que ens passa ara és que aquest entrebanc afecta de ple a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per aquest any.

El PSC és clarament partidari de construir el projecte del Hard Rock i ERC hi passa de puntetes perquè sap que al seu votant no li agrada gaire i per aquest motiu l’acord dels comptes públics que han signat els dos partits no en diu res d’aquest macroprojecte, ni tampoc de la ronda nord.

El problema és que amb els vots dels dos partits no n’hi ha prou per aprovar els pressupostos, necessiten els Comuns que en són totalment contraris i probablement no en tenen prou que no s’esmentin sinó que potser hi volen un esment en negatiu. Perquè els seus votants sí que en són del tot contraris a aquest gran casino i tot el que l’ha d’envoltar.

El més probable amb tot és que els Comuns arribin a la conclusió que no els convé gens tombar els pressupostos d’aquest any. Això els implicaria crítiques en el sentit que el seu vot ha contribuït que no sigui possible augmentar el sou de metges i infermeres o a augmentar el nombre de docents per millorar el nivell de coneixements dels nostres alumnes, que també ens fa moltíssima falta.

I és que fet i fet hem arribat a un punt en què la diferència, des del punt de vista econòmic, entre els partits és més de qui pensa en resultats a curt termini o qui posa per endavant altres prioritats.

És la diferència entre el model Madrid i el model Barcelona i Catalunya en conjunt. A Madrid la idea és abaixem els impostos als qui inverteixen i creen llocs de treball, donem-los totes les facilitats del món en el sentit de posar-los els mínims entrebancs possibles en el sentit mediambiental i econòmic i acceptem tota mena d’empreses que s’hi vulguin instal·lar.

La premissa encunyada durant la pandèmica és la Llibertat que es va traduir en tancar els comerços el mínim possible durant els estats d’alarma i que va impulsar la popularitat de la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso.

El nostre model, en canvi, posa més l’accent en el medi ambient i la recerca d’un tipus determinat d’empreses. La Generalitat no es pot permetre abaixar els impostos i això li comporta la fugida d’empreses cap a llocs més propicis al guany fàcil i l’especulació. Per aquest motiu la resposta és l’aposta per un tipus d’empreses que cerquin un valor afegit de qualitat i coneixement.

Cap dels dos models no han evitat l’especulació immobiliària, en especial a Barcelona on la demanda és molt més alta que l’oferta i això ha encarit els preus de forma inassumible per bona part de la població. Paradoxalment, aquí el vot d’esquerres és més majoritari i, per tant, la reclamació de solucions al problema de l’habitatge és inajornable.

El dilema de l’aprovació dels pressupostos posa en relleu que la fragmentació del vot a Catalunya fa tot plegat força ingovernable tot i que arribar a acord és el que ha de fer la política per aportar solucions als ciutadans. Sembla que la tendència ara és l’acord entre socialistes i republicans amb el suport dels comuns, o amb la fórmula que sigui.

Aquest acord acabarà amb el frontisme indepes versus no indepes. És un tornar a la fórmula dretes versus esquerres. Ja veurem com repercutirà això en el món indepe. Està clar que el votant d’ERC hi té el cor partit.