Joan Mañé i Flaquer va néixer el 15 d’octubre de 1823, d’aquí uns quants dies en commemorem el bicentenari. L’Ajuntament de Torredembarra, la seva vila nadiua, ha editat la biografia acadèmica que parteix de la tesi doctoral de Jordi Bou Ros, Joan Mañé i Flaquer (1823-1901). La notícia com a estil de vida, un text important, complet, documentat i ben escrit, que encoratjo de llegir als qui els interessa el tema: periodisme, història i també una vida local que transcendeix al poble. De cara a escriure sobre Mañé, aportaré la visió de casa estant, de família i veïnatge llunyans enllà del temps, però intensament present en la quotidianitat de Cal Pere Oliva, que va ser la meva casa pairal de part de mare, Núria Viladrich Martínez.
Vaig saber d’en Mañé quan ni em passava pel cap pensar que podia acabar al seu gremi. En parlaven l’avia Pepita Martínez Olivé i el seu nebot estimat Josep –Pepitu– Ribera Martínez. En tenien esment pel meu besavi, Antoni Martínez Puig, que el va tractar amb episodis in situ, al carrer Major, a un centenar de metres de casa seva, al carrer de Joan Güell, on ara una placa tronada –que vaig suggerir amablement que refessin amb motiu de l’efemèride– recorda el natalici il·lustre, inversament proporcional al seu homenatge lític.
La Torre del segle XIX i primeries del XX era la certa endogàmia de les vides locals de no gaire cens, i l’eventual parentesc amb en Mañé i Flaquer ens tocava per tots dos cognoms. L’avantpassat Flaquer més llunyà que vam trobar als arxius parroquials va ser de mitjan segle XVIII. El parentesc més antic amb els Mañé és de la mateixa època: Pere Oliva Mañé, el que va fer i donar nom a la casa pairal. Prehistòries a banda, probablement discutibles pel mètode científic, els records que m’arribaven més nítids eren els del tracte del meu besavi amb el periodista.
Eren tots dos persones cultes, viatjades i amants de les arts. Antoni Martínez Puig era ebenista i imatger, treballava pel marquès de Comillas amb en Gaudí, tenia bona relació amb mossèn Cinto, i es parlava de vetllades artístiques a l’entrada de casa, àmplia, amb cisterna per abeurar i pou per refredar-hi el vi de la collita pròpia de la Casera i la Vinya Prop. En alguna d’aquelles reunions socials –que també es feien a altres casals de la Torre– en Mañé dissertava i tothom estava molt cofoi perquè s’assabentava de primera mà del que diria el diari, diguem-ne avui informació privilegiada.
Quan va dirigir el Diari de Barcelona, en Mañé va encarregar al meu besavi alguns mobles, com les peces d’una sala d’estar per rebre les visites importants i una gran taula de redacció. Es van conservar a l’edifici del carrer de Muntaner, on jo vaig començar a col·laborar als primers setanta del segle passat, i es distingien perquè, com era habitual, els artesans signaven algunes obres que consideraven importants; ell signava AMP amb un burí de xilògraf. De manera que vaig poder escriure unes quantes quartilles –escrivíem en quartilles de paper reciclat– en aquell tros de taula que s’havia fet al taller de casa i on hi havien escrit Joan Mañé i Flaquer i Joan Maragall, dos periodistes inventors del periodisme català que admiro.
Mañé, d’altra banda, va dedicar una obra important al País Basc, amb primeres edicions al parlament de Vitòria, i resulta jo li vaig seguir la petja, per la qual cosa l’Ajuntament de Torredembarra em va distingir amb el premi Mañé i Flaquer de 2006. Sovint, quan escric, penso en ell i busco inspiració en la biblioteca feta pel meu besavi, on conservo la col·lecció d’almanacs del Diari de Barcelona del segle XIX que eren seus, amb els articles d’en Mañé impresos per aquelles linotips que clavaven les lletres al paper, i la primera biografia que li va escriure Eusebi Corominas a l’anuari de l’Associació de la Premsa, l’any 1923.
El balancí del carrer Major de tota la vida, que també tinc ben actiu, és gairebé idèntic al que, en la foto de portada del llibre del doctor Bou, s’asseu en Mañé. Imagino que ell també s’hi hauria assegut, com hi van seure els meus avis i els meus pares. El llibre l’he llegit gronxant pensaments al balancí, mirant les llums al pastel del llostre perfilant el castell d’Altafulla, iguals com ell les hauria vistes, i pensant què serà del periodisme quan les emoticones ens retornin al jeroglífic i la humanitat torni als micos que la van parir.
