L’abstenció, una esmena a la totalitat

El dimecres d’aquesta setmana el Diari obria a tota plana amb un titular impactant. «L’abstenció és dispara»; el diumenge anterior, a l’acabament del programa especial d’eleccions de Canal Reus, vaig escoltar: «L’abstenció ha estat el partit guanyador a la ciutat». Impactat per aquesta baixada de participació, després vaig anar buscant declaracions de com els polítics municipals havien valorat aquest problema greu, però vaig trobar molt poca cosa; ells estaven a les seves coses, és a dir, uns a fer pactes estranys de tota mena per a poder governar; els altres, a negociar per a arribar a acords inversemblants a fi de conservar la cadira.

La política en els darrers anys en aquest país ha passat de l’èpica del Procès i de intentar fer-nos creure que no paràvem de viure moments històrics, a un replegament cap a posicions més realistes: cadascú a conservar la seva quota de poder per a seguir fent bullir l’olla; d’això se’n diu sobreviure i prou. Als qui fa anys denuncien la distància creixent entre administradors i administrats se’ls acusa de voler carregar tots els neulers als polítics i s’emparen que ells son solament una part del sistema democràtic, que és un problema de la societat en general i així s’espolsen el tema.

La realitat es tossuda i els problemes que no es solucionen, sempre acaben esclatant. Prop d’un 48% dels ciutadans amb dret a vot de Tarragona no van anar a votar; a Reus quasi van arribat a la meitat aquells que tenien dret a fer-ho. A la primera ciutat, les urbanitzacions de Llevant i el centre de la capital es van abstenir; a la segona, els barris de Mas Pellicer, Mas Abelló i parts del centre.

Què ha passat en realitat? Doncs hi ha moltes interpretacions, però jo diria que a una part important de les grans urbs de casa nostra, els ciutadans han fet una com una mena d’esmena a la totalitat, tant als partits de govern, com als de l’oposició.

Existeix un malestar dels habitants generat per moltes raons, entre d’altres, pel funcionament dels serveis bàsics, també per la manera com les Administracions municipals es relacionen amb ells i la dificultat que tenen d’accedir als serveis i a la informació que necessiten, qüestions a les que cal afegir la progressiva burocratització i la manca de sensibilitat de molts funcionaris, alguns dels quals s’apalanquen amb els seus drets –fins i tot els que, com el de la cita prèvia, no tenen– i que obliguen a fer exercicis malabars per a obtenir coses simples dels Ajuntaments.

Molt polítics viuen a la xarxa, però no trepitgen els carrers i s’escapoleixen dels problemes reals quotidians de la gent; connectar-se a l’espai virtual és més fàcil i ells creuen que és més rendible que haver de posar-se a treballar en l’espai físic.

Alguns problemes de fons com el de la població immigrada que ja és una cinquena part del total a llocs com Reus, són invisibles per a ells; tampoc els agrada parlar dels grups marginats: la gent gran, els desarrelats i de la pobresa que, encara que no diguin, afecta cada cop a un nombre més gran de famílies i, sobretot, de nens.

Hi ha temes que no interessen; però eludir-los suposa a la llarga que hi hagi molts tarragonins i tarragonines i moltes reusenques i reusencs que vagin desconnectant i que creguin que no val la pena ni anar a votar. I el més greu és que aquest distanciament mai es resol fent una campanya electoral a base de propostes més o menys ocurrents de mirada curta i de poc impacte en les necessitats de les persones.

La gent espera que els que governen no amaguin el cap sota l’ala i volen que els facin propostes ambicioses que els permeti recuperar el seu sentit de pertinença a la ciutat on viuen.

Diuen que l’esperança és el darrer que es perd, però confesso al lector que tinc els meus dubtes que el tema de l’abstenció ara per ara preocupi massa als qui han sortit. No he rebut senyals en el sentit que faran alguna cosa, més aviat percebo que actuen centrats en aquella expressió futbolera de la «patada a seguir».

Una cosa està clara: quan govern i oposició no encaren els problemes complicats amb valentia, surten els de les solucions simples. I aquí comença el perill. Mirin el que ja està passant a casa nostra; haurien ells i hauríem nosaltres d’estar molt preocupats.