En una escena angoixant de la sèrie Yellowstone, el personatge que interpreta Kevin Costner es veu apurat i li demana a Déu que li doni més temps de vida perquè diu que encara té «moltes coses per arreglar». Malgrat el patriarca ramader té un currículum moral apte per accedir a l’infern sense procés de selecció, a ell li sembla del tot coherent apel·lar a la misericòrdia de Déu amb el to vanitós de qui negocia una comissió amb un polític corrupte.
L’avarícia d’alguns poderosos és tan insaciable que no en tenen prou amb el seu patrimoni a la terra, sinó que pretenen també especular amb terrenys requalificats al cel. Només els mesquins veuen el rendiment de sumar infinit més u, perquè l’objecte del seu desig no és la quantitat total, sinó el deliri per anar més enllà i ser més ric, més poderós, més influent.
Degut a la seva fragilitat empírica, la fe té poc de racional; és més instintiva, arriscada i, sovint, interessada. És un surfejar en l’inhòspit mar de l’esperança sobre la conquilla d’una sípia, un comprar un número de loteria que penses que tocarà perquè el consideres aliè a les lleis de la probabilitat, una sol·licitud de pròrroga per eludir una catàstrofe a curt termini sense voler admetre que el final és ajornable, però no evitable.
És molt comú demanar ajuda a Déu en circumstàncies complicades i, a vegades, funciona i t’envia un salvador que no té l’aparença de Jesucrist, sinó del taxista que no trobaves per arribar a hora a l’aeroport o del metge que pronuncia la paraula màgica ‘benigne’. Però adreçar-te puntualment a un ens diví invisible no garanteix que creguis en ell quan ja no el necessites. No hi ha contracte de permanència. De fet, hi ha molta gent que prega a Déu amb la mateixa profunditat religiosa amb la que acudeix a Glovo quan té gana.
Probablement, no ho sabrem mai perquè els enquestadors del CIS fan festa per Setmana Santa, però, entre les persones que han participat aquests dies a les processons com abnegats devots, tot i que n’hi ha moltes que són creients convençuts, segur que existeix també un percentatge elevat d’hipòcrites que besen la creu en públic i, en privat, menteixen, estafen o agredeixen com si Déu s’hagués pres un descans en la seva tasca de vigilància terrenal per anar a estirar les cames pel paradís.
Ben mirat, suposo que es pot ser creient a temps parcial. De xicotet, jo ho era només els diumenges, que és el dia que anava a missa ben content amb les monedes que em donaven a casa: a una butxaca, les pessetes per al plateret; a l’altra, els duros i cinc duros per al ritual de després de l’ofici que consistia en anar a la botiga de Sioniu a comprar sidral, regalèssia, Peta Zetas, santets o sobres de soldats de plàstic.
Quan era una mica més gran, motivat en part per una estranya addició a la barreja d’olors a encens, fusta vella i cera cremada, vaig decidir ser escolanet. I ho vaig fer per convicció, no només per lliurar-me d’anar a classe quan hi ha havia un enterrament o per guanyar-me una bona propina a les bodes. Desgraciadament, la meva vocació religiosa la va truncar mossèn Vicent, el capellà del meu poble.
Aquell clergue alt i robust s’esforçava en mostrar la seva cara més amable –com quan creava un conillet amb el mocador i feia creure als xiquets que l’animaló estava viu i saltava solet de la seva mà als pupitres–, però la processó anava per dins i, a la mínima, esclatava i, en lloc de conillets, et queien renys i també algun calbot. A mi no em va pegar mai, però sí que em va suspendre Religió, no per desconeixement de l’assignatura, sinó per l’austeritat de la llibreta. Es veu que el mossèn volia que el quadern d’apunts estigués decorat com si fos el diari secret de la Barbie, amb títols barrocs i molts colors per donar alegria. En canvi, la meva llibreta era com el bloc de notes d’un cambrer estressat, amb mala lletra i tinta monocromàtica.
A vegades penso que, si m’hagués trobat amb un altre capellà menys integrista en termes estètics, potser ara seguiria sent creient a jornada completa. Malauradament, els camins del Senyor són inescrutables i a mi no m’ha concedit la paciència d’aprendre a ballar amb llops, com Kevin Costner.
