Monsenyor Miserachs fa vuitanta anys. Breu perfil del mestre de mestres de la música litúrgica

Finals dels setanta del segle passat. L’església de Soses havia encarregat un ofici solemne a Hug Banyeres, en aquell moment subdirector de l’Orfeó Lleidatà, més endavant, organista de la Seu de Lleida i doctorat amb una tesi sobre la metafísica de la música, gran músic i savi de la música. Es va trobar amb un cor que feia el que podia i li va dir a l’organista que fes el que pogués. Però a mesura que anava fent, el director Banyeres descobria que aquell xicot, caram que bé que tocava. En acabar, el va felicitar i li va augurar que faria carrera. Li va preguntar on havia estudiat, i la resposta: «Soc monsenyor Valentí Miserachs, organista de Sant Pere del Vaticà». Aleshores, continua Banyeres, «es va sentir un clac-clac: eren los meus collons que queien a terra». Vaig ser testimoni de com, ja des de l’amistat, ho comentava amb monsenyor Miserachs, i reien a cor què vols.

Avui, monsenyor Valentí Miserachs fa vuitanta anys, i podem dir sense exagerar ni un semitò que és el músic litúrgic amb més currículum, amb una opera magna d’un miler de títols de bellesa i qualitat reconegudes arreu. També a Tarragona: és canonge honorari de la catedral i va dedicar un extraordinari oratori a Pau i Fructuós, amb lletra de mossèn Joan Roig, per a solistes, orquestra i cor, que sortosament trobem a YouTube en l’enregistrament del gener de 2009.

El gran currículum de monsenyor Miserachs comença per la porta gran de ser organista de la Capella Julia de Sant Pere del Vaticà, és a dir, havia acompanyat misses als papes Pau VI i Joan Pau II. In illo tempore, Banyeres, en el transcurs d’un viatge pels orgues de Catalunya, va tocar a l’orgue de Montblanc una música preciosa, d’alt contingut místic, en mode menor bellament harmònic. Era, segons ell, la versió d’Els Segadors que mossèn Valentí s’havia marcat algun dia Vaticà a manera de cant d’entrada.

El càrrec més important de la seva carrera va ser el de president del Pontifici Institut de Música Sacra, a Roma, la universitat cristiana de la música, que va exercir de 1995 a 2012: impressionant ofici de presa de possessió, que vaig ‘retransmetre’ a les pàgines de La Vanguardia. A més a més, i per si no fos prou, és des de 1973 i fins avui mateix, mestre de capella de la basílica de Santa Maria la Major, la més antiga de Roma, que resulta que podríem dir que té una marca musical per allò de la tonalitat fonamental de ‘La Major’, la nota ‘A’ en el codi alfabètic, el so mare –Maria– en el qual s’afinen tots els instruments. Li he escoltat força música enmig d’aquella impressionant caixa harmònica arquitectònica, amb esment especial d’un moment que estava passant les Invencions de Bach. El dia de Soses, Miserachs i Banyeres van dedicar el dinar a parlar de «l’art de la fuga», «concretament, la IV», precisa el mestre lleidatà.

Monsenyor Miserachs, a qui els italians anomenen «Valentino», viu als apartaments de la basílica, al mateix recinte. Té l’orgue impressionant a la seva disposició, és clar, té les claus d’aquell cel, però també té un piano a casa seva, en un escenari rodejat de partitures i papers de pauta: en aquell sancta sanctorum, hi fa la seva feina més íntima, la composició, les inspirades obres d’un catàleg riquíssim, que s’apuntala en la sòlida tradició de la música litúrgica més ancestral però a la seva obra, tant a la religiosa com a la civil (Esclat Berguedà, Suite Manresana, peces per a cobla...), sempre hi afloren les nostres arrels melòdiques, harmòniques i rítmiques: mossèn Valentí, de Sant Martí Sesgueioles (Anoia), fa un munt d’anys que viu a Roma, però és català de soca-rel i manté les arrels amb viatges freqüents, el del seu sant, el dia dels enamorats, 14 de febrer, que no falla mai, i va ser promotor de trobades amb pa amb tomàquet dels catalans de la Cúria... A mi, que no soc del gremi, em portava a trattories de pasta al dente i aquells vins injustament desconeguts per aquí, els Barolo, els Bersano i els Barbaresco.

Monsenyor Miserachs té moltes altres vides intel·lectuals, com ara la de –diguem– mantenidor de la relació entre Catalunya i Occitània i la de postulador de la canonització del bisbe Torras i Bages, amb l’estudi corresponent sobre catolicisme i catalanisme. El president Pujol el va distingir amb la Creu de Sant Jordi... També té l’Encomienda de Alfonso X el Sabio i la Legió d’Honor francesa, poca broma, i els honors no se’ls acaba però no els ostenta.

Per molts anys, mestre!