Anar a peu per la ciutat comtal cada cop és més arriscat. Tot de perills inversemblants estan a l’aguait a cada cantonada o trescant lliurement pel mig de les voreres.
No em refereixo pas a lladres o altres incidents violents amb personatges que abans només veies a les pel·lícules nord-americanes; aquesta problemàtica ja la donem per assimilada.
Parlo de l’allau de bicicletes, patinets, corredors que ara es fan dir «runners», persones que topen amb tu mentre miren el mòbil embadocats, gent que passeja dos o tres gossos alhora que es troben amb altres passejadors de gossos que o bé tots inicien una baralla que els amos no saben controlar o bé s’hi ordeix una teranyina de corretges que impedeix qualsevol mena de pas.
I, encara, afegir la genteta que camina amb parsimònia i en paral·lel, tres o quatre individus parlant amb unes penques de set pams, que ni t’escolten quan demanes permís per passar i que t’obliguen a baixar a la calçada tot sovint, vigilant que no vingui cap vehicle de cul o de cara.
I deixeu-me fer un afegitó: la gentola que pràcticament cada nit fa xivarri amb botellot o sense, al mig del carrer, o en festes pels pisos no respectant el descans dels veïns.
Pobre de tu que els cridis l’atenció. Quedaràs assenyalat i no només et faran la vida impossible, sinó que l’endemà trobaràs defecacions i altres sutzures al portal de casa. I a Barcelona, quan truques a la Guàrdia Urbana perquè aturi la disbauxa a les tres de la matinada, la resposta és sempre la mateixa: «ara no tenim efectius, vagi a fer la denúncia demà a l’ajuntament del districte».
Certament, tot plegat és una pandèmia que segurament també la viuen altres viles i ciutats del país. Una passa de desordre mental que fins i tot sembla contagiós i que de fa molt està descrita i catalogada, almenys des del 1914 per Sigmund Freud. Se’n diu narcisisme.
Reconeixerem fàcilment el narcisista no només pel seu caminar erràtic mirant el mòbil, sinó sobretot pel seu comportament violent quan se li retreu una acció antisocial que ell creu que té dret a fer.
El narcisisme és una pervivència dels comportaments infantils. La canalla veu el món com un lloc on satisfer les seves necessitats primàries.
L’infant sempre demana: una joguina, menjar, atencions... i, d’uns anys ençà, la societat occidental en general, a través de missatges postmoderns laxos, transigents, afectats i fleumes, ha provocat que pares, educadors i altres predicadors de saló televisiu considerin que és bo satisfer tota demanda a la personeta encara per fer. Probablement més per comoditat que no pas per un ideari teòric.
Tot plegat ha fet créixer individus amb molt baixa resistència a la frustració, al ‘no’, i han esdevingut uns immadurs, uns doctrinaris del «jo, primer jo, després jo i si en sobra, per a mi», uns personatges amb un gran afany de protagonisme, una nul·la resistència al fracàs i una indiferència o fins i tot menyspreu envers el proïsme.
Lamentablement, el vaccí contra aquesta pandèmia no es fa amb una sola injecció. Vol temps, esforç, autoconeixement i autocontrol, i la majoria dels nostres contemporanis no estan pas disposats a fer-ho.
La recomanació inicial seria fer llegir a les escoles el tercer llibre de les Metamorfosis d’Ovidi (versos 344 al 510), en el qual, d’una manera prou didàctica explica la història de Narcís, aquell jove de 16 anys que, en néixer, l’endeví li va pronosticar que arribaria a vell si no es coneix a si mateix.
No és només un noi d’una bellesa excepcional, és una persona d’una supèrbia infinita, la qual el mena a rebutjar qualsevol contacte mínim amb tot de nois i noies que hi queden embadalits.
Fins que Narcís troba reflectida la seva imatge en una font. Ell mateix creu ser l’únic capaç de ser estimat per ell mateix. Fins que arriba el desenllaç fatal.
Fins i tot un cop mort, a l’altre món, encara se segueix mirant a les fosques aigües de l’Èstix, el riu infernal dels juraments que no es poden trencar. Així veurem a l’Hades els caminadors obsedits pels seus mòbils, aliens a la resta de la humanitat.
