Nàstic. Balanç d’una temporada durant la qual s‘ha fet molt bona feina

En matèria de futbol, quan més anem, menys lògica trobem. Segurament, aquest és el secret del seu interès. El Nàstic va guanyar a Albacete encara no sabem com i el triomf servirà per revifar l’ambient a falta de dos partits. Encara és viva l’ambició de classificació per al play-off, però continuarem amb els peus clavats a terra, evitant augmentar el grau d’exigència. De fet, aquest club en té massa, de pressió, sense merèixer-la. Com deia el poeta, si hi ha un petit món on tot resulta aproximat, relatiu i circumstancial és precisament el futbol, marcat en ànim i diag-nòstic segons dicti l’últim marcador.

En el cas dels grana, estàvem avisats des del primer dia, aquesta nova categoria resultava una ensarronada, farcida d’històrics, filials ambiciosos i desig unànime per sortir del pou i arribar com sigui a nivell professional, que és on pots treure el ventre de pena gràcies als drets televisius. Era previsible que fos una ruïna amb grau competitiu reforçat. I seguint la temporada del Nàstic des del primer dia, ens hem familiaritzat amb un grapat de professionals veterans, d’aquells que coneixen l’ofici i et mereixen crèdit quan surten a representar-te sobre la gespa, malgrat que hagin mostrat a estones una exasperant irregularitat.

Amb l’honrosa excepció de l’excel·lent Pol Domingo, aquí no hi ha espai ni paciència per joves del planter, ni promeses de qualsevol mena. Com s’ha de guanyar cada matx, el vestidor s’ha forjat a base d’experiència contrastada. Avui, tret de la manca de gol que pateix quasi tothom, no costa gens proclamar que l’equip presenta un onze titular de solvència, dels que fa patxoca repassant-lo nom per nom. És més, s’ha recuperat una mica aquella identificació afectiva perduda i desitjaríem que un bon grapat dels actuals futbolistes continuessin en plantilla. Dolents no ho són pas, al contrari. Assoleixin o no el gran premi final.

Ara bé, sempre li falten cinc cèntims pel canvi, una mica més, un detall aquí, una anticipació allà, una genialitat de tant en tant. Els famosos intangibles, allò tan volàtil que complementa les virtuts bàsiques de qualsevol onze, prou sabudes. Tothom intenta minimitzar les errades, córrer a base de bé, posar-hi físic i estratègia i dominar els també famosos fonaments.

Enmig de tanta exigència, s’obliden de practicar un futbol vistós per anar a la pura praxi. I reclamar ritme alt, pilotes filtrades als davanters, contundència a les àrees i els aspectes diferencials que qualsevol aficionat pot ampliar al seu gust, deu ser que no entra al pressupost. D’aquí que els entrenadors prefereixin assegurar el primer paquet d’obligades virtuts abans de treballar les segones, segurament més cares d’obtenir.

En el decurs de la campanya hem vist un total de dotze aspirants lluitar per la plaça d’ascens, que es diu aviat. Per tant, arribats al punt de la il·lusió, de veure-ho a tocar, més val posar el fre de mà a les ambicions i preparar un matalàs per si es produeix l’ensopiment.

Pencar amb imaginació

El que arribi, benvingut serà. I si no cau cap mena de premi, cristiana resignació i escarrassar-se de cara a l’any vinent, posar encara més devoció a la tasca, pencar amb imaginació que tapi carències econòmiques i a dissenyar un altre projecte que aprofiti un munt de l’actual. Només cal tocar alguns detalls i analitzar la temporada a fons mirant d’encertar en allò millorable. A més, subratllem, fer-ho a base de funambulisme econòmic per ampliar el dèficit.

Tant de bo els aficionats del Nou Estadi fossin capaços de mantenir el cap fred en un sector tan visceral, rebaixar anhels fins a tocar de peus a terra i ser justos en l’anàlisi. La temporada no ha estat fallida, de cap manera. Al contrari, s’ha fet molt bona feina. Hi ha millores evidents per afrontar, però, acabi com acabi, s’ha d’evitar la greu errada de retornar a la casella de sortida. De moment, deixem les anàlisis, xalem els dos partits que queden i acceptem el resultat final d’una dura campanya en un nivell on ningú no tenia res garantit, tampoc el Nàstic. Aquesta categoria és un malson i encara estem somiant.