Ramon Gomis, escriptor impertinent

«La medicina ha estat la meva vida, però no puc viure sense escriure, llegir o anar al teatre». Ho diu el Dr. Ramon Gomis i de Barbarà, amant dels jocs de paraules, una llumenera internacional en la recerca sobre la diabetis, que al llarg de la seva existència ha mantingut sempre en paral·lel les seves dues brillants trajectòries, la de científic i la d’escriptor: «Vaig començar a escriure teatre abans de llicenciar-me com a metge
–apunta, i afegeix rient– i si no em semblés masclista citaria Anton Txékhov, que deia que la medicina era la seva dona i el teatre la seva amant».

Entremig d’e-mails, conferències, reunions, entrevistes digitals i/o presencials; com a degà de medicina de la Universitat Oberta de Catalunya, o com a investigador emèrit de l’IDIBAPS (l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, vinculat a la Universitat de Barcelona); l’assagista, dramaturg, retratista... Ramon Gomis –que ha tocat totes les tecles de la literatura– acaba de treure, el 22 de setembre, el segon recull d’una trentena de ‘retrats impertinents’ de personatges reusencs i afins, a les Edicions del Centre de Lectura, entitat que el nomenarà soci d’honor el 25 d’octubre.

Hi ha personatges coneguts, a qui l’escriptor ens redescobreix. Els dissecciona a l’amfiteatre anatòmic i ens en revela noves facetes, com Josep Laporte, un «científic menystingut». I n’hi ha d’insospitats, que dóna a conèixer amb il·lusió, com fa amb els descobriments científics, com el pintor Agustí Ballester, Henriette Negrín, esposa de Marià Fortuny Jr., o Joan Sardà i Farriol, parella de la cèlebre NILOGA... Alguns són descriptius i poètics, com el de l’escenògraf Fabià Puigserver, i d’altres més narratius com el que tanca el recull, de la radiofonista i dona de teatre Dolors Juanpere.

Tots els retrats tenen en comú dues característiques: els retratats són observats minuciosament a través del microscopi, la mirada cartesiana d’un home de ciència que no perd pistonada, res no està escrit a l’atzar. El segon tret, com apunta ell mateix al prefaci, és que els textos són generats a partir de vivències personals, estan centrats en gent que ha conegut o que li han despertat un interès que l’ha mogut a viatjar i investigar per a aprofundir sobre ells: el que el filòleg Josep Murgades anomena al pròleg «la literatura del Jo». Un pròleg que és una lliçó magistral de literatura i que no et cansaries de rellegir una vegada i una altra.

Així és, doncs, que l’incansable Dr. Ramon Gomis acaba de treure del forn un bon llibre, i manté tres projectes importants a punt de sortir-ne: a) una obra de teatre que s’estrenarà la temporada que ve, b) un segon llibre sobre Gabriel Ferrater que promet ser tan impertinent com els retrats, i c) una nova versió d’una obra de teatre que va ser premiada fa anys. No podem revelar-ne més detalls, no podem traspassar la frontera entre el tràiler i l’espòiler.

«Com pot tenir temps per tirar endavant tants projectes?», li pregunto impertèrrita. Perquè a més de les dedicacions resumides al començament, se li multipliquen els càrrecs honorífics. «M’agrada», contesta. Però ens revela una carta amagada: «Cada mes em desplaço uns 10 dies a la Vall d’Aran per escriure, sense deixar d’estar connectat virtualment, i després torno a Barcelona la resta dels dies».

Capacitat de treball. Concentració. Passió per la ciència. Per la literatura. I una gràcia especial pels jocs de paraules: com quan diu que, mort als 30 anys, Bartrina no tindrà una segona oportunitat, però sí nosaltres «per llegir els seus poemes catalans al Teatre Bartrina».