Lviv, la capital de la rereguarda. Crònica personal des de l’oest d’Ucraïna

Era divendres, avui fa vuit dies. Arribàvem a Przemysl, a Polònia. L’última ciutat important abans de la frontera amb Ucraïna i el lloc somiat des de fa dies per tanta i tanta gent que fuig de la guerra. Gent com a eufemisme de dones i nens petits. Massa petits. N’arriben centenars a cada tren. D’un dia per l’altre ha canviat la vida. Ara no hi ha futur. I l’únic present és una realitat que ens supera. Són vides d’oferta que s’aferren al primer clau roent que es troben al davant. Cotxes cap a Berlín, Varsòvia, Ginebra o Barcelona. Tant li fa quan el que val no és el que s’obre davant sinó el que deixes enrere.

Agafem un tren que ens ha de portar a l’altre costat de la frontera. El mateix trajecte però en direcció oposada. No hi ha horaris ni bitllets. ·It’s a war zone, now·. I això serveix per tot. Baixen novament centenars de dones i nens, carregats amb maletes, peluixos i animals de companyia. Tot el que han pogut endur-se posat. Pugem nosaltres, alguns homes que tornen per allistar-se a l’exèrcit i poques dones que entren a buscar familiars. Allí hi conec l’Alisa. Té 27 anys i portava tres mesos viatjant per Europa. El seu vol de tornada, com tots, es va anul·lar quan va esclatar la guerra.

Ara torna a Ucraïna per recollir la seva germana de 15 anys i tornar a marxar. No sap on. La seva mare diu que no en vol ni sentir a parlar, d’anar-se’n. Ella és d’Uman, al centre del país, i la seva vida és allà. No té res més que allò. Mentre està al meu costat fan una videotrucada. Ella despenja des del soterrani. Hi està sola amb el seu gos. Acaben de sonar les alarmes antiaèries que avisen d’un bombardeig. És el tercer cop aquell dia que ha de córrer fins a lloc segur. Està a les fosques i porta una jaqueta posada. «No gas, no petrol, no heating». Fa dies que no funciona la calefacció. Quan penja, l’Alisa revisa els whatsapps i veig com li canvia la cara. Per un grup informen que una de les amigues de la colla l’han matat aquell matí al costat de Kíiv.

El viatge, com la vida, continua. Sabem que hem entrat a territori ucraïnès perquè tres soldats pugen al tren armats amb fusells Kalashnikov. Ens pregunten qui som, què hi anem a fer i ens segellen el passaport. Són els nous agents d’aduana.

Arribem a Lviv. Son prop de les 9 de la nit i ja no queda ningú pels carrers. A les set de la tarda tanquen gairebé tots els establiments -els que queden oberts- i a les deu arrenca un toc de queda dels de veritat. Lviv és la rereguarda de la guerra. La més occidental de les ciutats ucraïneses. No només geogràficament, també a nivell cultural. No sorprèn. Està a 300 quilòmetres de Cracòvia i durant bona part de la seva història ha format part d’una mateixa unitat administrativa que l’est de Polònia: la Galítsia. Abans de l’esclat d’aquesta guerra, Liviv era el principal pol turístic del país; rebia dos milions de visitants cada any. Ara tot està aturat. Portes i finestres tapades per sacs de terra. La gent ha deixat de treballar i tothom està bolcat a donar rebuda a l’onada de refugiats i a nodrir de logística i d’armes el front. Les esglésies -catòliques gregues- prediquen la guerra. «Mai podrem perdonar els russos». A les escoles han canviat la llengua i les matemàtiques per cosir xarxes de camuflatge i preparar menjar per enviar al front. Els restaurants ja no serveixen menús; ara fan menjar pels soldats. Sonen les sirenes de matinada. Bombardegen a menys de cent quilòmetres d’aquí. Tothom ja sap el que ha de fer agafen la motxilla de supervivència i baixen al refugi. Li pregunto a una noia: què els diries si t’escoltés el poble rus? «Ja no tinc res a dir-los. Només vull que vagin a molts funerals pels seus soldats. Que els plorin molt». Sortim del refugi per anar a l’església. Precisament hi enterren tres soldats. Són ucraïnesos. «Anava a la meva classe», em diu una noia que aguanta un ram de flors. Tenien 20 anys. La guerra la guanyarem, diuen convençuts. Ara, quin preu haurem de pagar?

Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.