La Marató

Enguany, La Marató està dedicada al càncer. Detectem-lo, arreglem-ho n’és l’eslògan.

Com sempre, La Marató treu el millor de tots nosaltres, els catalans, que any rere any superem els límits de la solidaritat per arribar més lluny i, encara que sigui només per un dia, ens permet sentir que conservem un bocí d’ànima col·lectiva, que no som només individualitats, sinó un cos social capaç de mobilitzar-se per una bona causa.

La Marató té aquesta virtut: ens fa sentir millors.

I sap com fer-ho. És un gran espectacle que implica tothom, des del poble o l’entitat més petita fins a la més gran de les nostres ciutats. Tots units per fer front a la malaltia, una part dura, difícil i sovint cruel, però indestriable de la vida.

Potser no és casual –no ho sé– que La Marató se celebri sempre pels volts de Nadal, quan sembla que ens neix la necessitat de sentir-nos més a prop els uns dels altres i més solidaris.

Cada vegada és més important recordar què celebrem per Nadal: el naixement de Jesús. Cal tenir-ho present, perquè, cada cop més, la publicitat, tant privada com pública, sembla voler-ho amagar i convertir aquestes dates en les festes de comprar, de menjar, o de qualsevol cosa que dissimuli l’essència cristiana de la celebració.

En tot cas, sembla que aquests dies tenim el cor més obert, més predisposat a les bones causes. I La Marató és una gran causa.

Avui voldria compartir una experiència personal viscuda els darrers mesos: a una persona molt propera i estimada li van detectar un càncer, un dels difícils, d’aquells de pronòstic complicat.

Aquest article, però, no parla de la malaltia. Parla d’herois. Concretament, de dos, que són els protagonistes de la historia, i un casualment es diu Jesús.

No és fàcil trobar-te una persona que sàpiga dominar la por i lluitar. El qui ho fa, és un heroi.

Quan la vida et colpeja tan durament, el desconcert i la ràbia són els primers sentiments que et sacsegen. Però el protagonista d’aquesta història, el meu heroi, no s’hi va quedar. Va lluitar, va tenir fe, va buscar la llum enmig del túnel i va creure que tot era possible. Va dominar la por i va mirar la malaltia de cara, dient-li: «No guanyaràs!».

I aquí apareix el segon heroi, algú de qui només conec el nom però del qual sé l’essencial, és el seu metge.

Ell també és un heroi, perquè fa possible allò que sovint sembla impossible. Enmig de la por i la dificultat, ell ha avançat sempre en una direcció: salvar una vida i oferir una nova esperança.

Ell també és el meu heroi. Tots dos ho són. I segur que vosaltres també en coneixeu molts.

Però, perquè continuïn existint herois, cal investigar, detectar i donar eines per lluitar contra la malaltia.

Si el naixement de Jesús va ser un miracle, fem possible que hi hagi miracles cada dia.

Pel meu amic, el miracle ja ha succeït. Jesús és nat.

Participem en La Marató!