L’1 d’octubre, la victòria ambivalent

Si alguna percepció no ha canviat des de les darreres hores de l’1 d’octubre de 2017 fins avui, és que els successos d’aquell dia havien significat una victòria de dimensions insospitades del sobiranisme català sobre l’Estat espanyol, i no pel resultat testimonial de l’escrutini del referèndum. Deu ser de les poques coses que no s’han desdibuixat en aquests cinc anys.

La perspectiva del temps també mostra que va tractar-se d’un triomf ambivalent, perquè l’èxit va empènyer definitivament l’independentisme cap al següent desafiament que ja no podia guanyar, perquè no disposava ni de la força ni de la majoria aclaparadora necessària per doblegar els poders de l’Estat i tombar la legalitat constitucional. Un camí sense sortida culminat amb el simulacre de declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre. Els perjudicis pel país d’aquestes decisions s’han evidenciat considerables i avui encara s’arrosseguen.

Però la nit de l’1 d’octubre el balanç de danys, ferits a banda, es concentrava en el govern i el regne d’Espanya. El fracàs del CNI i dels cossos policials encarregats de trobar les urnes, la brutalitat emprada per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra els votants que intentaven impedir-los l’entrada als col·legis electorals, l’estupor internacional per les imatges de violència i per la incapacitat d’un estat democràtic europeu de resoldre políticament la demanda d’autodeterminació d’una comunitat...

Dos dies després, fins i tot el rei d’Espanya s’enfangava en l’embolic català. El missatge de Felip VI va avalar la resposta contra el referèndum i va ignorar els seus súbdits dissidents. Em va semblar, i així ho vaig escriure l’endemà, un rei d’una altra època, perquè, tot i que els independentistes qüestionaven ni més ni menys que la unitat d’Espanya i el marc constitucional, no deixava de ser una autoritat no elegida democràticament ficant-se en la gestió dels problemes legals i polítics del país. Fa poc hem tingut ocasió de rememorar com han actuat corones més acreditades davant crisis de tota mena.

Em preguntava aleshores què havia portat Felip VI a forçar un gest que en la pràctica li assegurava la desafecció perpètua de més de la meitat dels catalans, si és que això no passava ja. Amb el que sabem avui referent a les pràctiques de corrupció que planaven sobre la Casa Reial protagonitzades pel seu pare i que també l’esquitxaven a ell, i que el monarca ja disposava d’aquestes informacions i tenia la certesa que acabarien sent públiques, s’entén millor aquella compareixença televisiva. Felip VI també buscava una intervenció que l’ajudés a consolidar el seu lloc de treball, perquè en el futur esperava turbulències.

L’altre símptoma de la magnitud de l’ofensa patida l’1 d’octubre és la persecució judicial als responsables i participants, amb tipificacions delictives insostenibles o acusacions directament falses, com la que es va fabricar contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

Pel bàndol sobiranista, el balanç favorable anava molt més enllà dels 2,3 milions de participants i els dos milions i escaig de vots favorables. La xarxa ciutadana clandestina que ho va fer possible, la mobilització popular per defensar els col·legis, les escenes heroiques de resistència pacífica transmeses a tot el món... Però l’èxit no canviava les limitacions estructurals de la reivindicació independentista.

El resultat confirmava un cop més l’autoengany de parlar d’un sol poble quan tornava a quedar clar que la meitat dels catalans no estava per la separació; la validació del referèndum era impossible per a qualsevol observador seriós; el reconeixement internacional d’un hipotètic Estat català continuava sent una entelèquia; les possibles conseqüències econòmiques de la secessió es despatxaven amb silencis... I, la més inexorable, que qualsevol pas endavant implicava vulnerar la llei i l’estat de dret que la mateixa Generalitat representa a Catalunya.

Una de les herències més enverinades de la jornada és el mantra del manament de l’1-O, que condiciona encara avui la política catalana, convertit en martingala habitual dels qui aposten per la radicalitat dialèctica, la desobediència dialèctica i la unilateralitat dialèctica, però són reticents a practicar-la, amb Quim Torra i Laura Borràs com a exemples més palmaris. Els esdeveniments d’aquesta mateixa setmana ho constaten un cop més.

Cinc anys després, la pregunta sobre de quina altra manera es podia haver gestionat la continuació de l’1-O encara tenalla els seus protagonistes. L’alternativa era assumir-ho com l’enèsima demostració, i la més descarnada, de la voluntat de la majoria de catalans de votar per decidir sobre el seu futur i reintentar la via negociadora. Decisió que abocava a convocar eleccions pel trencament que provocava dins la coalició de govern i amb els aliats externs.

Aquesta era una reculada intransitable per bona part dels impulsors del procés i pels qui els donaven suport al carrer, però que romangués damunt la taula i fos l’opció final de Puigdemont la situa com la menys lesiva, tot i els costos pels qui se’n responsabilitzessin.

Però les pressions i la poca valentia dels polítics per a dir-li al seu electorat el que no li agradava sentir, ho van impedir. I està clar que en això últim no hem avançat gaire des del 2017.