L’Espanya real i la nova legislatura

Escric aquesta Tribuna mentre les Corts (Congrés i Senat) estan reunides i escolto el discurs de la nova presidenta de l’anomenada Cambra Baixa, la mallorquina Francina Armengol. Després del que s’ha escoltat i vist per la televisió sembla que es podria entrar en una nova etapa de la política espanyola en la que els pactes, l’educació, les bones maneres i les argumentacions ben fonamentades substituïssin l’etapa anterior on a les cambres sorgia la mala educació i la manca de coneixements que alguns diputats ostentaven. Uns fets creadors de tensions i generadors d’odis que també s’experimentaven al Parlament de Catalunya.

Els diputats i diputades són senyories, i exercir de senyoria ha d’implicar saber elaborar discursos en els que es pot atacar al contrari amb arguments i bones dosis de fina ironia, però sense entrar en exabruptes, atemptar contra la intimitat personal o dir simplement tonteries. A Catalunya es diu que «de porc i de senyor se n’ha de venir de mena». Sabria greu que les Corts es convertissin en unes corts que deixessin molt de desitjar i no complissin les normes mínimes d’higiene pública.

També estaria bé que els mentiders s’abstinguessin de parlar a tort i dret d’independentistes i de terroristes, perquè els primers des de que accepten anar al congrés, de forma si es vol tangencial, ja accepten d’entrada la Constitució que alguns juren o prometen a la seva manera, però ho fan. Pel que fa als terroristes que equiparan amb Bildu, ja fa anys que els que n’eren no en són, i sense oblidar, no cal recordar sempre als desarmats, que seria semblant a dir sempre que el senyor Aznar era contrari a la Constitució en el seu moment i que un altre havia estat, però no ho és, d’un del partits que formaven el ‘Movimiento’. Els senyors diputats i els ‘espanyolets’ haurien de saber més història i recordar que la tercera guerra carlista que va ocasionar milers de morts i ferits va acabar amb l’anomenat ‘abrazo de Vergara’, i que militars carlistes amb graduació van poder conservar-la i integrar-se a l’exèrcit nacional alfonsí.

Un altre fet interessant és que les darreres eleccions han marcat un mapa d’un estat que no és uniforme, que hi ha territoris on les majories poden ser diferents a la resta, on hi ha vots i representants electes que tenen visions diferents, però que tots estan en el mateix vaixell i, vulguin o no vulguin, el vaixell és el que és. Canviar de vaixell és dificilíssim. I, per fer reparacions al mateix d’entrada cal una sana ‘conllevancia’ en els termes d’Ortega i Gasset, per passar després pactes clars de mútua reparació. Pactes per satisfer als grups que els facin, i enfortir tant les estructures polítiques com les socials i econòmiques. Què bona falta fa, quan hi ha tants dèficits d’infraestructures i equipaments.

Les eleccions i les cambres mostren una Espanya d’ideologies dispars, però aquesta és l’Espanya real, real per la monarquia, però real per les diferències territorials que hi ha i que molts no volen veure ni respectar. Fa molts anys, un anglès, Gerald Brenan, va escriure El laberinto español, on reflexiona i porta dades sobre uns fets diferencials que es mantenen al llarg dels temps. Un d’aquests fets és el de les llengües oficials que es parlen a Espanya. Naturalment que el castellà es la llengua comú i oficial per les raons històriques que tothom hauria de saber, però també és cert que hi ha altres llengües que són oficials en els seus respectius territoris autònoms i aquestes llengües formen part de la identitat més íntima dels que les parlen, í seria natural que els habitants d’aquelles nacionalitats històriques les coneguin encara que no les parlin. Recordar en aquest punt el que la Constitució estableix: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Per tant el que a vegades diuen o escriuen alguns partidaris de l’uniformisme estricte és també inconstitucional i a més fomenta el separatisme, perquè aquest sempre va lligat als separadors.

Cal esperar que les tensions afluixin i que els partits que formin el govern i els de l’oposició aprenguin a pactar en tot el que pugui evitar greus conflictes, i ajudi a marcar un full de ruta que resulti profitós per la immensa majoria. Pel que fa a les senyories, desitjaria que treballessin pel bé de la seva circumscripció ajudant a què les inversions promeses i no executades es facin, què facin com els diputats britànics que moltes vegades voten contra el seu partit per defensar la seva circumscripció. Fins ara hi ha hagut molts diputats que han fet de ‘comercials’ i publicistes de la seva marca, però no han ajudat a resoldre problemes del seu territori electoral. Hi ha diputats que han passat pel Congrés com una gota d’aigua pel cul d’una oca, i per fer aquesta feina no cal que els hi concedim els 5.741 euros bruts mensuals de mitjana (és compten els plusos per càrrecs) que entre tots els hi paguem. És trist recordar d’un diputat de passades legislatures que en demanar-li un amic meu quines feines feia al Congrés, va dir que bàsicament eren tres: 1. Parlar poc i amb molta cura dels meus. 2. Aplaudir molt quan els meus parlen. 3. No equivocar-me mai en les votacions.

Amb diputats com els del cas anterior difícilment Espanya pot avançar. Menys mentides, més pactes democràtics i més reformes que acabin d’una vegada amb el cafè per tots, que resulta de mala qualitat, i hi ha qui prefereix un bon té.