Un matí a la Fontcalda

De Gandesa a Roma

Prop de 83 km separen Tarragona de Gandesa, capital de la Terra Alta, la més interior de les comarques de les Terres de l’Ebre. I és allà on, el 1884, va néixer el teòleg Joan Baptista Manyà i Alcoverro, mort a Tortosa el 1976. Tota la vida de mossèn Manyà, o el doctor Manyà com també se’l coneixia, gira a l’entorn de dos eixos: les seves creences religioses i la seva consciencia nacional, sempre amb un compromís i una fidelitat absoluta al seu poble, a la seva comarca i al conjunt de les Terres de l’Ebre. Fe religiosa i catalanitat insubornable li duran moments amargs al llarg de la seva vida, però també dies de joia i plenitud. Format a l’escola local, amb el mestre Josep Guàrdia, aquest li obre horitzons intel·lectuals i li infon la passió per l’estudi que, amb la influència de l’àvia materna i la mare, el conduiran cap als estudis eclesiàstics, com un germà seu, Joaquim, i una germana, Isabel, futurs sacerdot i monja, i es convertirà en alumne del seminari de Tortosa, on estudiarà durant deu anys. Aquí trobarà, amb excepcions, un professorat de poc nivell, fet que el forçarà a espavilar-se amb una autoformació nascuda entre els llibres de la biblioteca, però mancada sovint de prou criteri selectiu com ell mateix reconeixerà sempre. Haurà d’esperar el 1905, en la seva etapa a la Universitat Gregoriana, a Roma, per adquirir fonaments sòlids i mètodes rigorosos d’aprenentatge per a doctorar-se en teologia i en filosofia. És allà on coneix el bisbe Torras i Bages i on coincideix amb el canonge vallenc Carles Cardó i amb qui serà arquebisbe de Tarragona, el gallec Benjamín de Arriba y Castro i on llegeix autors com Descartes, Leibniz, Wolff i Kant, entre altres, tot i que per qui més se sentirà influït és per Jaume Balmes.

I del seminari a la presó

El 1909 torna a Tortosa on s’encarrega de la biblioteca del seminari i de fer-hi classes de metafísica i ètica escolàstica. Aquesta etapa dura dotze anys, fins que és expulsat del seminari, juntament amb altres tres professors, entre els quals el seu germà Joaquim. L’origen de l’incident, la pronunciació a la catalana de la «g» llatina, no és més que una excusa que demostra la incomprensió reiterada que patí amb els bisbes Rocamora, Bilbao i Moll, pel que ell anomenà «el sentit catalanòfil de la meva vida». En aquesta i altres avinenteses es veurà acompanyat per Mn. Tomàs Bellpuig, màxim divulgador a la diòcesi de Tortosa de les Normes Ortogràfiques del català, aprovades el 1913. Mentrestant, ha portat la neboda a l’única escola catalana de la ciutat, ha guanyat una canongia el 1918 i fundat, tres anys després, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta. Ara tindrà temps per a dedicar-se, intensament, a l’estudi de la teologia i la seva vinculació amb la psicologia humana, a l’evangelització dels joves i els obrers, a través dels Pomells de Joventut, entitat catòlica i catalanista fundada per Josep M. Folch i Torres, i la Federació de Joves Cristians de Catalunya dels quals serà consiliari, i a escriure les seves obres en català, per una «imposició ètica i psíquica». La seva ascendència creixent sobre amplis sectors de la societat fa que la Lliga de Cambó li proposi de ser diputat al Parlament i d’assumir possibles responsabilitats futures al departament de Cultura, però ell rebutjarà sempre la intervenció política en partits. Quan esclata la guerra el juliol de 1936, és protegit per Joan Berenguer, el batlle esquerrà de Tortosa, el mateix Joan Cid i Mulet, escriptor i catalanista tortosí, s’instal·la a casa seva per salvar-li la biblioteca i quan el març de 1938 és detingut a Barcelona, serà alliberat pel seu enorme prestigi entre el poble que l’anomena «el bisbe de les esquerres». La seva experiència a la presó, en plena persecució anticlerical a la rereguarda que acabarà amb la vida del seu amic T. Bellpuig, és recollida al llibre Meditaciones marianas en las ergástulas del SIM. Manyà, però, no s’està d’afirmar que «potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...» i encara «sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia». Clar i català, una opinió valenta i sincera, com correspon a la mentalitat oberta d’un home lliure amb un criteri independent i avançat.

L’home senzill que parlava massa clar

Ja a la postguerra, tot i no pertànyer a la diòcesi de Tarragona, és afavorit per l’ajut econòmic que Vidal i Barraquer envia als seus sacerdots des de l’exili. De posat senzill i vida austera, dedicat a l’estudi i a la producció intel·lectual, sense oblidar mai el seu compromís amb la llengua i el país, com a predicador i com a docent es fixa com a objectiu primordial la comprensió del seu missatge per part dels qui l’escolten i per això alguns feligresos li comenten que «vostè parla massa clar». El 1940 entra de professor a l’institut tortosí on s’estarà vint anys, al final dels quals rebrà l’homenatge dels seus deixebles a qui ha deixat un llegat robust de rigor intel·lectual i de catalanitat. Grups i persones de tot el ventall ideològic es beneficien del seu mestratge i el seu refugi de la muntanyeta, nom popular de les casetes als afores de Tortosa, esdevé un punt de romiatge cultural i patriòtic, on acut gent de tot el país, joves i de totes les edats, amb mentalitat oberta i desig de renovació. Ja als 77 anys, convidat pel bisbe titular Josep Pont i Gol, accepta encara de fer de professor al seminari de Castelló de la Plana, on es desplaçarà cada quinze dies, el mateix 1962 en què Joan Fuster publica Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms, promovent el retrobament cultural i nacional de tots els Països Catalans.

El menhir solitari

Implicat en les publicacions locals El Llamp i Castellania, a més de les seves col·laboracions a Annalecta Sacra Tarraconense, El Bon Pastor, La Paraula Cristiana, Criterion o El Matí, el títol cabdal del doctor Manyà és Theologumena, obra en sis volums en llatí i estudiada en diverses universitats estrangeres. Autor de més d’un centenar de textos, entre els quals llibres com El talent, Per una nova teologia?, Sant Vicent Ferrer a Casp i a Perpinyà, El santuari de Fontcalda o Notes d’història de Gandesa, també va fer la versió catalana dels llibres bíblics de Daniel i els dotze profetes menors. Alguns episodis remarcables de la seva vida es troben a Les meves confessions, de caràcter memorialístic, i cal destacar-ne també els pròlegs al llibre de Ramon Miravall, Tortosa i els tortosins i a Toponímia de Gandesa i el seu terme municipal, d’Anton Monner. Els reconeixements públics van arribar-li a la seva vellesa: membre de l’Institut d’Estudis Catalans, fill predilecte de Gandesa, fill adoptiu de Tortosa, Tortosí de l’Any, soci d’honor dels Cantaires de l’Ebre-Delta, i, fins i tot, Gran Creu d’Alfons X el Savi, a les acaballes del franquisme, distinció que assumí amb més resignació que entusiasme. Poc amic d’àpats multitudinaris i homenatges pomposos, va rebre un reconeixement públic amb motiu de les Festes Fabra a Tortosa, on abans havia contribuït a fundar-hi Òmnium Cultural, i tots els bisbes de Catalunya van visitar-lo a la seva modesta muntanyeta, on tenia un hortet i arbres que li feien companyia en el seu descans enmig del treball intel·lectual. És aquí on va morir, el 22 de desembre de 1976, a uns metres del seu monument particular: una pila de llibres seus, la Trinitat, la Fontcalda i la senyera com a fons. Avui una fundació i un premi d’assaig duen el seu nom, com la biblioteca del seu poble i sengles carrers a Gandesa i a Tortosa, en record de qui fou qualificat de «menhir quasi solitari» en defensa de la catalanitat a l’Ebre, en temps difícils, veritable consciència catalana de Tortosa. La seva missa a la capella de Montserrat fou, durant anys, l’única en català a la ciutat de Tortosa.

La Fontcalda

De tot això en parlem amb Anton Monner, amb qui hem quedat davant de l’edifici modernista del Sindicat Agrícola gandesà, la bella obra modernista de Cèsar Martinell, en un dia rúfol i gèlid. Dalt del seu cotxe fem el recorregut per la carretereta que ens duu a la Fontcalda, una ruta sinuosa per als forans que transcorre, serpentejant, per un entorn natural espectacular, fins arribar a la sorpresa de l’ermita i els edificis adjacents, amb el riu Canaletes. El Santuari ja està documentat des del segle XIV, quan un grup de frares trinitaris hi va iniciar una comunitat, tot i que caldrà esperar el 1753 perquè s’hi edifiqui la construcció actual, d’estil neoclàssic. La font d’aigua mineromedicinal, que brolla a uns 28 graus de temperatura, ha donat nom al paratge i avui és reconfortant d’acostar-hi les mans, en la fredor del dia. La religiositat popular d’aquestes terres, més enllà de Gandesa i Prat de Comte, té en la Fontcalda el referent més emblemàtic. Monner és el cronista de Gandesa, un home culte que en coneix la història al detall, no sols de la capital de la Terra Alta, sinó de la comarca i la regió, amb una visió amerada de catalanitat, rebuda del mestratge del Dr. Manyà. Justament l’edició de La Fontcalda. Notes històriques folklòriques teològiques i líriques (1995), de Mn. Manyà, va anar a cura de Monner, el qual fou dels pocs que en vetllà les despulles la nit de la seva mort, abans de l’arribada a Gandesa, on tot de crespons negres als balcons van rebre-les amb respecte. Gràcies a una dispensa papal del 1960, Mn. Manyà és enterrat al terra de l’altar major de l’ermita i la seva figura apareix també en la gran pintura que en cobreix tot l’absis. És, aquesta, l’expressió material de la connexió espiritual que sempre va existir entre el teòleg gandesà i el santuari icònic.