Mario Pons: 'Els refugiats mantenen una lluita per la dignitat'

La història de tres exilis, el del poble sirià, el del poble català i l’interior dels bloquejos de l’individu a l’Europa del segle XXI. Per què es va centrar en aquestes tres realitats?
A la nit, quan s’apaga la llum d’un far, alguna cosa greu passa. Amb el punt de vista clavat a la Guerra Civil de Síria, i a través de la mirada dels refugiats d’aquest conflicte bèl·lic, El Periple també reflecteix la memòria de l’exili republicà del 1939 i la repressió durant la postguerra, fixant el rumb cap a algunes respostes a la crisi moral i humanitària més profunda viscuda a Europa des de la II Guerra Mundial. 

Què tenen en comú?
La vida en aïllament, el bloqueig de l’individu i els Estats a la Mediterrània. Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, necessita canviar de vida. La família d’Alfred és obligada a abandonar casa seva, el far més alt del món és incendiat durant la Guerra Civil, comença el camí de l’exili. Ammar, cap de vendes d’una factoria automobilística de Damasc, és el líder del camp de refugiats de Filippiada, Grècia. L’única sortida és projectar-se cap al futur, en positiu.

La música també és protagonista en el documental. Quina ha estat la selecció?
La música diegètica del tambor del Mehmod Dali acompanya el dia a dia dels refugiats al camp, melodies interpel·lades pels versos de transmissió oral d’Abrahim Ali. La música local del Kurdistan, que reflecteix l’estat d’ànim dels refugiats liderats per Ammar, es fusiona amb la música flamenca de la guitarra de Francisco Pérez que ens transporta per les llums de la Mediterrània de nord a sud fins a arribar a les llums dels fars catalans, amb el piano d’Alexandre Desplat. L’slide guitar acompanya el viatge del Miquel, el somni americà s’enfonsa en la neu que xafa un cop reconeix la seva actual situació, l’harmònica omple les valls, junt amb el vent, del Pirineu català. 
També hi ha cabuda per a la música celta a guitarra que marca les estones familiars de tranquil·litat, la calidesa del confort de la llar. O per contraposició, la nostàlgia del règim franquista amb Montañas nevadas, també Desolació pel malson que han de passar els protagonistes fins a arribar a la resolució dels seus bloquejos o Mare Nostrum per sortir renovats amb el flamenc rock de la banda Los Sirgadors.

El terror paralitza la consciència ciutadana. Què podem fer?
Viure en llibertat i riure de les bajanades. Ara!, fent front als abusos de poder, desobeint amb gràcia, pacifisme i bon humor. La consciència social de la ciutadania és la que crea l’Estat.