La Pastoreta dibuixa una rosa a la Prioral

Ella, una humil pastora, es va presentar un 25 de setembre de 1592 al jurat en cap de Reus, Joan Olivers. Deia que la Mare de Déu de la Misericòrdia se li havia aparegut i li havia encarregat que s’encengués la candela que cremava des de temps antic davant del sagrari. D’aquesta manera, la pesta s’acabaria. 

La llegenda de la Pastoreta tornava ahir, de nou, a la Prioral de Sant Pere a través de ‘Misericòrdia, de Reus al Cel’. Un relat que va néixer amb anterioritat i que es manté en temps de pandèmia. Una obra on es narren els fets d’una epidèmia que va isolar en aquella època la ciutat dels consellers, pastors i batlles. La dimensió i importància de la Pastoreta al llarg de tota l’obra es complementa amb altres personatges que també es posen en valor. És el cas de la pròpia mare d’Isabel Basora, víctima d’aquell episodi de pesta, «poc coneguda popularment a la llegenda però que ens ajuda a recrear i donar èmfasi d’aquella època», explica l’ideòleg i director de l’espectacle, Albert Bermúdez. 

És una recreació, sí, però, sobretot, ens trobem davant d’una narració que cerca i genera sentiment. Com ressalta el propi director, un sentiment que només es pot aconseguir fer arribar «veient-ho i vivint-ho exclusivament en directe» per explicar, en l’escenari de la Prioral, «la història més estimada dels reusencs». Especialment, això s’aconsegueix en els passatges on hi conviuen la mateixa Basora i la mare de Déu, els moments més àlgids que captiven l’espectador i posen en molts moments la pell de gallina. 

Una obra que redescobreix el simbolisme més nostrat. Genuïnament interpretada per l’Orfeó Reusenc, amb la participació de més de cent persones. Com recorda Bermúdez, «són persones vinculades i no vinculades a l’entitat i lligades a la cultura popular, de la dansa tradicional, del teatre i del cant coral». Gent de Reus: un fet que no es pot deixar al marge i que traspua, doncs, aquest sentiment i que ens acosta els elements intrínsecs a la nostra cultura.

La llegenda va in crescendo: guanya en emotivitat a mesura que avança la narració. Tot plegat dibuixa una atmosfera solemne i dibuixa entre els assistents una rosa a la galta, tal i com pròpia Misericòrdia va deixar en La Pastoreta. És de vital importància aturar-nos i reivindicar la  sonoritat: la música juga un paper essencial amb percussió diversa i les veus mixtes dels seus intèrprets. Acompanyarà l’espectador durant tots els passatges. Un relat sonor que es fusionarà amb plasticitat de la dansa. Això acaba dotant de sentit el discurs visual i la llegenda encisa al públic assistent. Coreografies creades pel propi Bermúdez a partir de passos de la dansa catalana com el ball pla, la relliscada, el galop o la jota són també altres elements a tenir en compte amb una curosa posada en escena després de mesos de preparació. 

«Per mi és un dels moments més importants de l’any. Que s’hagi fet realitat aquest espectacle que vaig crear és un somni», explica Bermúdez. Una llegenda imprescindible i que té les seves reminiscències en els retaules de Santa Tecla, el Misteri de la Selva o l’Eulàlia de l’Esbart Ciutat Comtal.