La memòria perduda de les fàbriques de xocolata de Reus

La xocolata viu un moment dolç a Reus, mai més ben dit. A les prestigioses pastisseries i forns que tradicionalment han treballat aquest producte s’hi han sumat darrerament tendes especialitzades que han obert portes al centre de la ciutat. I aquesta mateixa setmana la històrica fàbrica Virginias –ara propietat d’Acrimont Foods– ha anunciat que, juntament amb el trasllat de la vella factoria del passeig Sunyer, planeja obrir un establiment tipus xocolateria al centre de Reus.

És una tendència doblement interessant. Primer des de l’òptica comercial, amb l’afegit que parla bé de l’atractiu del comerç urbà local. I segon des d’una perspectiva històrica, perquè la indústria del cacau va tenir una forta implantació a la ciutat, que el pas del temps i l’evolució del sector van acabar esborrant, com també el seu record.

Un lligall d’estadístiques industrials de l’Ajuntament de Reus datades entre 1857 i 1862, que es conserva a l’Arxiu Històric Comarcal, amaga una informació molt rellevant sobre el tema. La documentació allí aplegada reuneix dades sobre els treballadors i la força motriu que empraven la multitud d’empreses tèxtils i auxiliars existents a la ciutat a mitjan segle XIX. És força coneguda i ha estat àmpliament estudiada la magnitud de la indústria sedera i cotonera reusenca, que incloïa algunes de les principals factories a vapor del país. Però enmig de la multitud de registres sobre companyies d’aquest sector, apareix una sèrie de fitxes recollides el 1862 sobre altres indústries. El més sorprenent és que la majoria són de fàbriques i molins de xocolata, el que posicionaria aquesta fabricació com una de les més esteses a Reus.

En concret, hi ha registrades deu fàbriques de xocolata, però al tractar-se de papers solts no tenim la certesa de si la documentació és completa. De fet, la memòria oral que conserven els descendents d’un d’aquells xocolaters diu que a Reus van arribar a coexistir una dotzena de fabricants.

La xifra agafa més transcendència si la posem en context, perquè en la mateixa època Barcelona tenia una vintena de molins i fàbriques de xocolata. Això vol dir que el pes relatiu dels productors reusencs era força elevat.

Molins de tracció animal

La xocolata havia arribat d’Amèrica i s’havia implantat entre les classes altes com beguda associada a festes i celebracions socials. La popularització del seu consum, afavorida per la progressiva mecanització del procés d’elaboració que n’abaratia el cost, la va convertir en una espècie de beguda nacional al segle XIX, moment que coincideix amb la proliferació de fabricants a Reus.

La flexibilització del monopoli estatal del comerç d’Espanya amb les colònies d’Amèrica a partir del segle XVIII havia comportat un fort augment de les importacions de matèries primeres com sucre, cacau i tabac, i també de l’exportació cap al continent americà de vi, aiguardent, teixits i tota mena de productes elaborats. La dinamització dels intercanvis comercials amb Amèrica va significar un impuls per a l’economia catalana.

En aquest context, el 1772 Joan Macaya Serrano va obrir a Reus una fàbrica de xocolata. És la primera referència coneguda sobre aquesta indústria a la ciutat. Els seus descendents van continuar amb el negoci, establert al raval de Santa Anna, i un d’ells, Joan Macaya, és un dels fabricants que consten al recompte de 1862, amb una mula com a força de tracció per moldre el cacau. Totes les empreses registrades empraven la tracció animal i encara no figura cap molí mogut a vapor.

Les altres eren les fàbriques de Baudili Bofill (un cavall); Vídua Gebellí i Fill (un cavall); Josep Pujol Suqué (un ase); Valentí Piñol (un cavall); Pius Hasp (un cavall); Josep Siol Serra (una mula); Josep Baiget Soler (una mula); i els molins xocolaters de Pere Fonts (una mula) i Roc Guardiola (un ase).

Cacau de Caracas

La matèria primera era cacau de Caracas que arribava en sacs al port de Salou i el destí de la producció probablement tot l’ampli territori d’influència dels comerciants reusencs, especialment les adrogueries –tendes que venien productes d’ultramar– de tots aquests pobles i ciutats. I també, cal suposar, les nombroses confiteries, pastisseries, cafès, tavernes, fondes i mesons de Reus.

De la rellevància d’aquest sector en dona testimoni que el comitè organitzador de la gran Exposició Agrícola i Industrial celebrada el 1860 a Reus va tenir una Comissió de Xocolates encapçalada per Joan Macaya i els germans Bofill.

Si el boom de xocolaters està influenciat per les anades i tornades dels indians reusencs, un moviment migratori d’importància cada cop més acreditada, és una hipòtesi a considerar.

Quasi totes aquestes empreses van anar desapareixent entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX, alhora que se’n constituïa alguna de nova, com Indústries Rodríguez, amb la seva popular marca Virginias.

Els Macaya

La de més llarga durada entre les pioneres va ser precisament la casa Macaya, sota les denominacions posteriors de Filla de J. Macaya i Successors de Filla de J. Macaya i dedicada també a la torrefacció de cafè. En la memòria col·lectiva de diverses generacions de reusencs hi ha les col·leccions de cromos que es repartien amb els seus productes. I també el cèlebre lloro, primer, i guacamai, després, que habitaven a la botiga de cafès del carrer Llovera, tancada als anys setanta.

Anys abans, la família Macaya havia patit una terrible experiència molt evocada entre l’alta societat reusenca. El matrimoni de Joan Macaya Anguera i Teresa Tarrats Homdedeu, que van formar la quarta generació de xocolaters, van veure com deu dels seus onze fills morien en néixer o prematurament i només va sobreviure una filla, Maria Teresa, nascuda el 1879. El drama va continuar poc després amb la mort de la mare i el pare, convertint la nena, de només quatre anys, en hereva de la fàbrica i botiga de xocolata i d’un important patrimoni immobiliari. Però això ja donaria per a una altra crònica.