Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

De ‘shopping’ per Tarragona, Reus i Nova York

Àrees comercials. Les gran superfícies estan prosperant. Tarragona ha perdut Ikea però altres projectes han sorgit per ocupar el seu lloc

Antoni Batista

Whatsapp
Els caps de setmana, les Gavarres s’omplen de cotxes. FOTO: pere ferré

Els caps de setmana, les Gavarres s’omplen de cotxes. FOTO: pere ferré

L’èxit de les grans superfícies i les àrees comercials és un fet incontestable que es pot comprovar cada cap de setmana en hores punta. A tot Catalunya, a tot Espanya, i naturalment al nostre entorn en forma de Les Gavarres o el Parc Central. Cues de cotxes, aparcaments complicats, cinemes que t’ofereixen la primera fila si arribes mirant prim de temps per saltar-te els anuncis. Cerca compulsiva d’un caixer de súper no col·lapsat per un rengle de carretons que regalimen productes que esdevindran un tiquet de compra llarg com un rotlle de paper higiènic, acompanyat de més paper en forma de bons de descomptes que no hi ha manera de cobrar-se. Bars i restaurants de fast food en què l’espera trenca la pretesa celeritat i accentua la maldat de la mostassa de pot de plàstic, per contribuir a fer surar més continents de porqueria als castigats oceans deixalleria.

L’avortament d’Ikea a Campclar impedirà que anem a comprar-hi mecanos a escala 1:1, però Octavi Saumell i Núria Riu ja ens explicaven molt bé al Diari del diumenge passat que altres projectes malden per ocupar l’espai, el rei ha mort però visca el rei. Noves dinasties del consum a l’engròs estan en llista d’espera per no deixar perdre un territori destinat a les fàbriques de fer gastar els diners que no es tenen fins a gastar les targetes de crèdit, que, com no podia ser altrament, també són derivats contaminants del petroli.

Botiga de barri

Fa trenta anys, les àrees comercials eren tan impensables en el nostre ecosistema de botiga al barri, de comerç de proximitat, com ara s’anomena, que els importadors de la idea van esmerçar molts calers en una campanya de publicitat que creés la necessitat de dedicar el lleure a gastar la tela, tota la tela i res més que la tela, metàfora del tèxtil de la conca del Llobregat que hem canviat per la italianitzant ‘pasta’. La botiga, al carrer i a la plaça de prop de casa, o al centre de la ciutat, era una opció compaginable amb moltes altres, com ara el passeig i el gaudi de l’entorn, amb tantes personalitats pròpies. Fer el badoc o el flâneur, trobar-te Gaudí per Barcelona, el call de Girona, la seu vella de Lleida o el balcó del Mediterrani de Tarragona obrint al mar una civilització antiga i culta.

Un dels eixos de la campanya de sensibilització favorable a les grans superfícies va ser un viatge de periodistes dels mitjans més importants, per veure de què estàvem parlant en un gran país on la patent estava completament integrada en el paisatge social: els Estats Units d’Amèrica, on el gran enclavament comercial made in USA es deia i es diu mall. Els periodistes anomenem «pessebre» a aquest desplaçament tot pagat per propiciar un publireportatge encobert empaquetat com a informació. Va ser segurament el meu ‘pessebre’ més meravellós: quinze dies a bons hotels de Nova York, Boston, Baltimore, Nova Orleans, Miami i Orlando, això sí, de mall en mall com si recorreguéssim el joc de l’oca, però amb relaxades vistes al pont de Brooklin i al delta del Mississipí en un western.

Sistema de comerç americà

El clima entre la delegació de la premsa passava de l’eufòria del viatge de somni al problema de consciència de com podríem vendre aquell sistema de comerç tan americà a la pàtria de les botigues i els botiguers, amb una poderosa tradició socioeconòmica que va donar per fer calaix i estalvis fins i tot per finançar la indústria del salt d’aigua i el vapor. Els mall tenen ple sentit a Nord-amèrica, on t’has de desplaçar en cotxe gairebé pel passadís de casa teva, tot és lluny, les distàncies són llargues perquè les ciutats de cases unifamiliars no s’acaben mai, i les grans metròpolis són cada cop més parcs temàtics d’oficines. En general, la premsa patrocinada va consensuar trenta anys enrere que era pràcticament impossible que el model de superfície comercial americana arrelés al nostre entorn consolidat de les urbs romanes, acreditades per segles davant d’una tradició arquitectònica que com a molt es remuntava al casal senyorívol d’Allò que el vent s’endugué.

Greu error de la premsa. Els mall van funcionar, cada cop n’hi ha més i s’estan cruspint la botiga i tota aquella tradició nostra i nostrada del comerç al detall. La influència comercial de l’american-way-of-life està arribant allà on no havien arribat ni abans d’arriar la bandera de les barres i estrelles de les colònies. Passa semblantment amb el model de les botigues xineses, i avui anar a comprar als «xinos» també és un hàbit nou que, amb la competència dels low cost, disputa l’hegemonia d’un altre model ben europeu, com és el dels grans magatzems: Harrod’s, Galeries Lafayette,  Gostiny Dvor, El Corte Inglés... Els Estats Units i la Xina, potències mundials, a través dels fons d’inversions tenen tot el poder i la força financera per fer el que vulguin, allà on vulguin, com ara comprar un club de futbol amb vistes a negocis extrafutbolístics.
Reus és una ciutat amb totes les propietats per ser declarada capital catalana de la botiga i el comerç. A la nostra manera, a la nostra mida, per comprar bé, sense estirar més el braç que la màniga, gaudint d’un tracte personal, generalment afable, el client sempre té raó, i amb coneixement del producte que expèn sense haver de consultar prospectes o cridar a l’encarregat o, el pitjor de tot, exhibir la desconeixença apel·lant a un gust discutible del dependent. Per exemple, el que ven vins i té al cap que el vi millora amb els anys i és capaç d’endossar un blanc caigut de color d’escombra, perquè al blanc jove els anys li pesen.

Poble fantasma

Conservem Reus, cuidem-la com a patrimoni de la humanitat de la ciutat comercial i de la casa botiga, és autèntica quan ja fins i tot hi ha àrees com La Roca Village que prefabriquen un poble fantasma quan encara ens en queden de vius, però com a testimoni que faran tot el possible per matar-hi el comerç. La venda per internet acabarà de cantar les absoltes a aquella manera de vendre i comprar que ens feia persones des que el pes anava a unces, la llargària a pams, els líquids a petricons i la moneda a rals. S’hauria de trobar –aquí també!– la fórmula que permetés la convivència harmònica de totes les manifestacions del comerç.

Temas

Comentarios