Històries de Casa Boada: Les fotos de la capsa de sabates

Eduard Boada

Whatsapp
Gerard Chinchilla, el qual el 1913 va obrir la primera casa Chinchilla a Tarragona. FOTO: : EDUARD BOADA PASCUAL

Gerard Chinchilla, el qual el 1913 va obrir la primera casa Chinchilla a Tarragona. FOTO: : EDUARD BOADA PASCUAL

Qui no té o ha tingut una vella capsa de sabates plena de fotos de família. Quin tresor veure els nostres avantpassats... paga la pena treure’ls de l’oblit i posar-los en un àlbum de fotos. Així potser encara recordem alguna cosa d’ells, com ara qui van ser. Sobretot si algú va tenir la bona idea d’escriure el nom darrere. La majoria d’aquelles fotos es feien amb màquines de gran format. Moltes còpies es feien per contacte i en blanc i negre. Les màquines amb manxa i un petit visor. A l’hora de fer les fotos es procurava que la gent estigués quieta. Pels casaments s’anava a casa del fotògraf, que feia fotos d’estudi, es guardaven i se’n feien còpies ampliades que es repartien a familiars i que s’emmarcaven per a poder-les penjar a la paret de casa, dels avis, pares o la pròpia.

Recordo quan la família Chinchilla acoloria les fotos en blanc i negre amb un pinzellet. També reconstruïen fotografies de les cares dels morts per posar al cementiri, restaurant-les com podien i després tornant-les a retratar. Tot un treball artesà. De color no n’hi havia, ja que el que es feia era pintar les fotos. Era curiós el bé que quedaven les fotos pintades, jo en tinc alguna del Ramon Segú Palau, pare de Ramon Segú Chinchilla. També vaig conèixer el fundador, Gerard Chinchilla Berenguer, que estava més dins de la botiga, i també les filles, Mercè i Paquita, i la resta d’aquesta nissaga tan important per a la nostra història gràfica. Fa poc he recuperat una de les fotografies que li vaig fer a partir d’un negatiu de quan feia fotos per a premsa.

Quan casa Chinchilla es va traslladar a la Rambla Nova, acabada la Guerra Civil, crec que la gent tenia més interès en sortir a l’aparador del Chinchilla que al diari, allí hi havia moltes fotos i s’anaven canviant periòdicament. Realment ho veia tothom. Al Cós del Bou el Josep Ferrer Vilar (Fervi) també en tenia moltes a l’aparador, de comunions, batejos, etc. Avui el gruix de fotos dels Chinchilla, i no són poques, el conserva el Servei d’Arxiu i Documentació Municipal a la Tabacalera.

A la gent d’avui li agrada tenir la seva història, però molts cops no l’han guardat i han de recórrer a antiquaris i venedors d’objectes de col·leccionisme per tal de comprar fotos antigues de persones que ja ningú sap qui són. Penjar-les seria com tenir una família adoptada. El millor és remenar calaixeres, preguntar als parents i recuperar les nostres fotos, bé sigui originals o en còpies.

Amb les fotos noves podeu fer el mateix, un àlbum o una capsa de sabates. Però les haureu d’imprimir. Si ho feu, darrere poseu-hi el nom, algun detall, la data... els vostres fills, néts i els qui vinguin ho agrairan. També és bon indicar on es va fer la foto i el nom de qui va disparar-la. Fer història, ni que sigui familiar, és important. Recordo que el Centre d’Estudis Mont-rogencs va fer diverses exposicions amb fotos que van aportar els veïns. És un exemple a imitar. Aquestes exposicions van ser presentades per temes, èpoques, diades assenyalades, etc. i tothom va poder buscar les seves. Convidar un fotògraf que conegui les tècniques d’abans i que pogués comentar les fotografies i com van ser fetes també és una bona idea.

Hi ha moltes persones que estimen la fotografia, però les primeres càmeres, els seus amplis negatius o els flaixos funcionaven de forma molt diferent que avui en dia on tot és digital. Abans, si et volies dedicar a la fotografia, havies de tenir nocions de química. Només cal pensar en el magnesi o els reveladors, que molts fotògrafs es fabricaven ells mateixos i guardaven en garrafes. Sabies que era fotògraf per les ungles, que tenien un punt més fosc. Avui es fan milions de fotografies amb el telèfon.

Jo vaig fer sempre les fotos en rodets de 35 mm, és a dir, com els de les pel·lícules de cinema. Aquest sistema va durar anys, en un rodet hi cabien trenta-cinc fotografies, era senzill de carregar i donava qualitat. Avui encara hi ha algú que ho fa així.

He descobert en una capsa que deuria preparar ma mare unes fotos meves de quan era un bebè, als seus braços al terrat de la casa del carrer de Sant Sebastià 18, de Nulles. Hi surto amb la meva mare i un cossi, ja que abans no hi havia banyera i et banyaven a la terrassa a l’estiu. El temps ha donat valor a aquesta fotografia. També tinc fotografies dels meus avis, pares, familiars, i algunes dels meus amics com el Lluís M. Pagès Bertomeu fent màgia còmica. He hagut d’esperar a ser vell i estar malalt per poder descobrir el tresor que tenia i que amb el temps ha caigut a les meves mans mentre estava buscant altres coses, el rellotge del meu pare i un de butxaca que era de mon avi Eduard. Aquests rellotges també tenen la seva història familiar. Encara que no tenen valor econòmic, tenen el valor que encara avui puc tocar quelcom que van fer servir mon pare i mon avi. Són una relíquia. Heu d’anar als llocs on encara hi ha aquests tresors en calaixeres o capses de sabates. Recordo que hi havia un programa de ràdio que es deia El baúl de los recuerdos on es parlava d’objectes antics. Jo era jove i no em va despertar gaire interès en aquell moment, ara tot això m’agrada més perquè em fan recordar el passat que ja no tornarà i té la força de poder veure persones que ja no hi són, el canvi en el traçat urbà, edificis o comerços.

Temas

Comentarios

Lea También