L’ensenyament abans que la política

Dimecres el Diari publicava que la fins ara diputada al Parlament, Hortènsia Grau Juan, excel·lia pels registres de feina en la darrera legislatura. La conec des que exercia com a docent al cicle formatiu de grau superior d’Animació Sociocultural a l’IES Vidal i Barraquer. Junt amb Pilar Figueras, convidava gestors culturals a explicar l’experiència als seus alumnes. Eren els anys 90. 

Ens citem a la plaça de la Font i compartim conversa al Candil, veterà establiment amb encís d’aquesta ciutat. M’explica els set anys a l’hemicicle amb la passió que li recordo a l’aula i que no ha perdut als escons. Li pregunto sobre el pes real de les comarques de Tarragona en la política del país.

Va demanar els temes d’educació però li van tocar els «eco»

«Els diputats tarragonins hem intentat fer un lobby però és cert que no ens n’hem sortit», assegura aquesta cambrilenca d’adopció des de fa dècades. «Quan surt un tema territorial gironí, els del nord van a una. Aquí cadascú, a la seva». Les reflexions la porten a reconèixer que segueix pendent convertir en realitat la segona àrea metropolitana de Catalunya.

Sense motor municipal

Mestra d’educació especial, Llicenciada en Pedagogia i Ciències de l’Educació i en Antropologia, i Postgrau en gestió de polítiques d’educació a l’administració local, l’Horte –com popularment se la coneix– és crítica amb els alcaldes de les dues grans ciutats del Camp. «Ni Ballesteros ni Pellicer estiren del carro; els dos ajuntaments no són motors de les poblacions». 

També creu que «tant els meus com els socialistes s’ho haurien de repensar». Per a aquesta mare de dos fills, «l’esquerra ha perdut pistonada entre la classe mitjana i als barris treballadors». Avisa: «Com l’esquerra tarragonina està desapareguda, Ciudadanos ja ha fet l’agost i encara poden succeir més coses».

Per a l’exdiputada de Catalunya Sí que es Pot, «en la vida parlamentària i política, les persones tenen molt a veure, més enllà de les ideologies». Així sorgeix alguna floreta cap a dirigents d’altres formacions. «Josep Poblet és un bon gestor municipal i té Vila-seca endreçada», o «Alejandro Fernández és un bon orador; em ve de gust debatre amb ell perquè és culte, tot i que sóc a les antípodes de la seva posició».

Grau es queda amb la recança de no haver assolit dos projectes, frustrats per la legislatura escapçada per l’article 155: l’agència de la natura que de manera transversal tractés el patrimoni natural des de diverses conselleries, i la llei de protecció del sòl agrari per garantir la capacitat d’alimentar-se com a país amb productes de proximitat.

Temàtica ferroviària

Emergeix la dona del color verd que defensa que «sense ecologia no hi haurà futur a l’agricultura» i que parla de la «sobirania alimentària i energètica». Quan arribem a la temàtica ferroviària, l’exdiputada es posa molt seriosa: «No permetré que arranquin les vies de la costa; si convé m’hi lligaré.  Es poden tramvificar, perquè en el futur pugui passar-hi el TramCamp, el tramvia elèctric del Camp de Tarragona».

Reincorporada el 8 de gener al lloc de treball com a cap de l’àrea d’educació i polítiques actives d’ocupació a Cambrils, confessa que al Parc de la Ciutadella ha viscut llums i ombres. Fidelitat al territori –«he procurat moure tots els temes que m’arribaven de les comarques tarragonines»–, aprenentatge de persones amb experiència, o refugi en la feina quan veia que «a la cambra anàvem a la deriva», són algunes pinzellades d’aquesta àvia d’un nét de 20 mesos. 

Lluites aferrissades com l’exercida contra l’aberració del Castor li han valgut l’apel·latiu de la Joana d’Arc de l’ecologia, suggerit per algun company.  «Però em quedo amb els anys a l’ensenyament abans que la política. M’enorgulleix trobar un alumne que em diu que va aprendre amb mi».