Marta Orriols: «Amb l'avortament, el cos de la dona es posa en un debat que ve per part dels altres»

Marta Orriols (Sabadell, 1975), és historiadora de l’art. Autora del blog No puc dormir, treballa ocasionalment com a lectora editorial. Amb el seu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes (Edicions del Periscopi, 2016), va aconseguir un èxit notable i amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi, 2018), va guanyar el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2018 i es va convertir en un dels títols més venuts de l’any. La seva última publicació, Dolça introducció al caos (Edicions del Periscopi), reflexiona sobre la decisió de ser pares. Tenir fills o no tenir-ne. La incomunicació de la parella, les contradiccions, les pors i la pressió social sobre la dona, encara avui.

Per què va decidir posar-se en la pell masculina?
Precisament per canviar el xip. De fet, al principi només volia que portés la veu ell i que la Marta fos un personatge més secundari. També perquè el lector entengués com els altres poden arribar a influir. En aquest cas al Dani, la parella de la Marta, amb la més bona intenció del món, li sembla que pot construir la vida d’ella o influenciar-la en una decisió tan important com és la de tirar endavant un embaràs. 

La sensació és que la conciliació és impossible. No acabes de fer bé ni una cosa ni l'altra

La Marta el deixa fora de la decisió. Fins a quin punt és just?
Volia parlar d’aquest dolor que a vegades queda pel camí. De què en fem de tots els desitjos que hem d’ofegar. Ell entén perfectament que no hi té res a dir. Però això no impedeix que se li quedi una espina clavada. És l’autoengany que es fa durant tota una setmana, aquesta fantasia que li creix dins del cap, però s’ha de conformar amb això, amb la il·lusió de gaudir de la paternitat. 

Ella, malgrat la seva fortalesa, no pot evitar la culpa i el pensament que serà jutjada.
Exacte. La novel·la passa a Barcelona i per tant l’avortament és legal. Però malgrat això, quan és voluntari, sempre hi ha aquest em jutjaran i potser ni tan sols s’expressa amb paraules. Existeixen aquestes capes de vergonya i d’inseguretat. I a més a la novel·la, la Marta ho diu, que no voldria ni avortar ni no avortar. És una cosa que li ha passat i que com a dona ha de decidir. 

Volia reflectir que abans del cataclisme de la Covid ens trobàvem en un context de crisi molt forta, no només econòmica, sinó social i sobretot, política i institucional

És un tema en què tothom diu la seva.
Amb l’avortament i les lleis, el cos de la dona sempre s’acaba posant en una mena de debat que ve per part dels altres. És gairebé una trampa retòrica. No existeix aquest debat. Hauria de ser el que vol ella i ja està, però encara en ple segle XXI ens pesa moltíssim aquesta mirada dels altres, aquest perjudici. Està molt mal vist. La Marta es troba amb això i fins i tot hi ha coses que no li venen de gust expressar-les perquè ni tan sols sap com verbalitzar-les. Són pures sensacions. 

Vostè posa noms a aquestes sensacions que ells només pensen. La Marta i el Dani tenen moments de molta incomunicació.
M’agrada molt fer-ho quan escric. Més que explicar la realitat que m’envolta, intentar buscar aquesta veritat que tenen els personatges, que en el fons són totes les veritats que tenim nosaltres. Crec que la novel·la no jutja ni a ell ni a ella. El context per mi era molt important. 

El fenomen Millennial no t’està dient res més que és una generació de persones envoltades per un context de precarietat. És un fracàs del sistema

Un context de pre pandèmia.
Ara jo crec que encara seria molt pitjor. Perquè al final les decisions que prenem íntimes també es veuen travessades per tot el malestar social. Ells ho diuen en algun moment, on caben dos, hi caben tres, però les condicions... Això és real avui en dia. La generació de trenta anys, una per sota meva, ho té molt difícil i penso que són molt valents perquè aquests tipus de feina tan itinerants, aquests sous tan precaris... Tot això ho condiciona molt. Evidentment ens continuarem reproduint perquè som animals, però és molt normal que les taxes de natalitat estiguin per terra.

És allò de dir, si fas l’exercici que ha fet la Marta, qui en tindria?
Volia reflectir que abans del cataclisme de la Covid ens trobàvem en un context de crisi molt forta, no només econòmica, sinó social i sobretot, política i institucional i com a individus, molt deixats de la mà de Déu. Amb aquesta nova comunicació en la xarxa, sembla que estiguis en grup, però en el fons no deixem d’estar sols davant de les adversitats i davant de les misèries del dia a dia. Aleshores, prendre una decisió així, s’ha de valorar molt. 

És dolça la introducció al caos?
Aquesta vida plàcida hi és al principi de les relacions però es va complicant i de cop i volta una espurna com un test d’embaràs pot fer saltar tot pels aires, i el títol anava per aquí. Però jo crec que sí, que els inicis són dolços. Si no, ja pleguem. 

Després d’aquesta espurna ja res no serà igual, ni ella, ni ell, ni entre ells.
És un pas a l’edat adulta. Ja ho són d’adults, però ara tendim també a infantilitzar molt la gent fins que tenen no sé quants anys.

Hi ha molt soroll al voltant nostre. Tenim una crisi de silenci important.

Joves de quaranta anys.
Però una persona amb 30 és bastant adulta. La novel·la marcava com a vegades es necessiten experiències així de fortes com per centrar-te, trobar el teu lloc al món i dir, pot ser que pari ja de no fer res i comenci a pensar en coses serioses.

Però no poden perquè hi ha molta precarietat.
Exacte. Volia fer una minicrítica del fenomen millennial. No és una crítica a ells, sinó a com el sistema o el capitalisme tira d’aquestes coses per justificar un fracàs general. Tothom és millennial, es diu a la publicitat, surt per tot arreu com un fet positiu però si grates, en el fons no t’està dient res més que és una generació de persones envoltades per un context de precarietat. Però la publicitat i el capitalisme, del que fan propaganda és d’una vida més hedonista... Aquesta mena de carpe diem, encara que en realitat no és això. Aquesta gent que van de concerts, de cap de setmana, els amics, i tot molt maco però en realitat no es poden agafar a coses més fortes.

D’alguna manera la necessitat d’escriure la novel·la per mi era també tancar-me en un lloc i desenvolupar el pensament que tenia al voltant d’aquest tema

Tot s’acaba, com diu el Dani. L’amistat està sobrevalorada.
Això potser sí que és una mica cosa meva. El Dani té moltes coses meves i tot i que jo ja fa molt temps que he passat a la vida adulta, sempre hi ha aquesta enyorança de la d’abans, de quan tot era molt més fàcil i et semblava que aquestes persones t’acompanyarien sempre, aquestes amistats tan fortes que a mesura que ens anem fent grans tot es va difuminant una mica i es va perdent. Cadascú fa el seu camí i les persones canviem.

Nomena també els presos polítics, l’Open Arms, els refugiats... Tota l’actualitat en un paràgraf.
Perquè hi ha molt soroll al voltant nostre. Tenim una crisi de silenci important.

També ho diu el Dani.
D’alguna manera la necessitat d’escriure la novel·la per mi era també tancar-me en un lloc i desenvolupar el pensament que tenia al voltant d’aquest tema. Al final, la literatura és dels pocs llocs on encara pots estar amb tu mateix llegint en silenci i posant en ordre tots els pensaments. 

Vostè és mare?
De dos nens i encara que ja siguin grans, la contradicció hi continua sent. Aquesta sensació que la conciliació és impossible i que no acabes fent bé ni una cosa ni l’altra. Quan voldries estar amb ells estàs treballant i quan estàs treballant voldries estar amb ells. I és com molt difícil, almenys en el nostre país. Els anys en què els meus nens eren petits me’ls vaig passar a una oficina. Arribava a casa i estaven a punt d’anar a dormir. I ara em faig creus. A sobre, sembla que tots els mals vinguin dels fills i pobres, ells no fan res dolent. Som nosaltres que els intentem encabir en un ritme i en una vida que ells s’han trobat.

Si miro el que he deixat de fer, en part hauria estat millor mare. Jo crec que hagués gaudit més de la maternitat
 

Hi ha una frase que diu 'Som el que hem fet però també el que hem deixat de fer'. Si mira el que ha deixat de fer, la Marta Orriols què seria ara?
En part millor mare. Jo me’n recordo quan vaig tenir el primer fill, que ara té setze anys, de tenir la sensació de voler tornar a la feina perquè pensava que em passaven els trens per davant si no m’incorporava ràpidament i ara penso, que ximple que vaig ser... Jo crec que hagués gaudit més de la maternitat perquè els trens acaben passant igual, vagis o no a treballar de seguida i jo el que estic fent ara és desaprendre moltes coses d’aquesta dona perfecta que ens van fer creure que havíem de ser. 

Actualment hi ha més veus que parlen en aquest sentit.
La generació de 30 anys ho tenen molt més clar. Jo crec que és un canvi positiu. Jo encara em veia molt empesa a les convencions que hi havia en aquell moment i a la tradició. Volia ser mare però crec que si hagués tingut a l’abast tota la literatura que hi ha ara, l’activisme que hi ha ara, potser hauria vist un altre tipus de maternitat, a part d’aquella cosa tan dolça i bonica, que hi és. 

La maternitat ara s’ensenya d’una altra manera. Tal com és. Les coses bones, però sobretot la cara més amarga

S’enfronten a una maternitat més real?
Les dones ara, si volen tenir un fill, saben molt bé què passarà. S’hauria de parlar més de l’ambivalència dels sentiments, no és denigrar la maternitat, ni de bon tros, a mi m’agrada molt ser mare, però si ningú t’ho explica, sents culpabilitat. Ara s’ensenya d’una altra manera. Tal com és. Les coses bones, però sobretot la cara més amarga.

Que també en té.
És clar. Hi ha una càrrega que a més a més s’ha intentat dulcificar com sigui perquè al sistema li va bé, evidentment. Jo ho he volgut reflectir molt en l’àmbit professional, ja que en aquest sentit, tenir fills et limita molt. Però no només és això. Podria repartir-se molt millor en la parella, però no sol passar. Sí que hi ha excepcions, però són això, excepcions.