Más de Tarragona

Tarragona Literatura

Miquel Martín: «S’ha perdut la vinculació al paisatge i a la terra»

L’autor begurenc analitza a ‘La drecera’ qüestions vitals de la vida a través dels ulls d’un nen i del seu creixement personal, en una història entendridora però, alhora, amb grans dosis de realitat

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptor empordanès, en una imatge promocional.

L’escriptor empordanès, en una imatge promocional.

Miquel Martín i Serra és escriptor i llicenciat en filosofia. Algunes de les seves novel·les són El riu encès, Dictadors de butxaca o L’Estratègia de la gallina. Amb La drecera (Edicions del Periscopi), denuncia les injustícies socials i ho fa a través dels ulls d’un nen, en una crida a tornar a la natura. Una novel·la entendridora, però alhora dura, que deixa palesa la veritable riquesa de l’ésser humà. 


Els jugadors del Barça embasten la història de forma temporal.
Com que l’explica un nen en primera persona, per mi no tenia sentit que anés dient els anys en què es trobava i vaig pensar en els referents d’un nano d’aquesta generació. El típic era el futbol, els jugadors del Barça. I per això Neeskens, Maradona o Migueli donen la idea del temps en què succeeix l’acció. 

Li agrada el futbol?
No és que m’agradi, soc molt seguidor del Barça. De petit recordo a casa, sobretot el meu avi que era molt culer, viure el Barça amb aquesta intensitat de la primera Recopa. I a la novel·la he recreat una mica aquesta història perquè el futbol per a mi no és només el partit, és tot l’ambient que crea dins la família, que es fa un sopar especial, que celebres els gols quan mires la televisió amb el teu pare o el teu avi quan ets petit.

«El nen de 'La drecera' té accés a un món que no pot gaudir.  L’escena de la piscina on no pot capbussar-se dona la idea de la diferència social»


El nen no té nom.
Per la mateixa raó. Ell explica la història en primera persona.


Hi ha pocs noms de tota manera. El senyor, la senyora...
També és intencionat. Són els amos i són simplement els senyors. Els que sí que en tenen són els amics. Recreo també molt la vida d’un poble i jo me’n recordo quan anàvem a l’escola, que a molts nens no els deies pel nom, sinó pel cognom. Està molt pensat per reproduir aquest ambient, aquesta manera de viure, aquesta època.


Plasma unes diferències socials molt marcades, amb una piscina on el nen no es pot capbussar. És una imatge que fa mal.
És curiós perquè una amiga meva que es va llegir el llibre abans de la publicació em va dir el mateix. Que era l’escena que més l’havia sotragat. És la que dona la idea de la diferència social. És molt fort per un nen que té a l’abast tot aquest luxe, però en canvi no en pot gaudir. Ell té accés a un món, però alhora el té prohibit.

«L’excés de diners et pot fer infeliç perquè la família de rics és molt infeliç. En canvi, els masovers tenen ganes de gaudir»


Com va sorgir 'La drecera'?
Volia retratar aquesta diferència social i també una cosa que és molt important a la novel·la, aquesta vinculació que hi havia abans a la natura, al paisatge i a la terra. Això s’ha perdut molt. El nen queda enlluernat pel món dels rics, però al final s’adona que la seva riquesa és la natura. No serà ric materialment, però sí espiritualment, que és una mica també una de les línies que volia explicar. 

Tot això que viu el marca per sempre més quan diu ‘No vull treballar per un altre’.
És una frase que vaig posar amb tota la intenció del món. Ell no vol patir aquesta mena d’humiliació, de treballar pels altres i que et manin, et donin ordres, a vegades absurdes i injustes i sentir-se sempre com inferior. Això també és molt important i ho aprèn a còpia de l’experiència dels seus pares.

'La drecera'. Edicions del Periscopi


Creu que les coses que tenim a prop no les veiem?
Sovint ens passa i ens passa a tots. I per un nen em semblava que encara tenia més força. A vegades estem molt capficats en les rutines, en el dia a dia, sense ser conscients. Aleshores, coses que valen molt la pena ens passen desapercebudes i potser només quan entrem amb crisi, les perdem o estem a punt de perdre-les ens adonem que ho teníem i que érem afortunats. A ell li passa una mica amb el Pitu.


És el que s’ha dit molt en aquesta pandèmia.
Sí. De vegades cal que et passi una situació tan dura com la que estem vivint perquè comencis a reflexionar, a replantejar-te certes coses. En aquest sentit, seria semblant.


Quan creix diu que li ho prenen tot. És així o simplement canviem? Perquè el nen de la primera plana no és el mateix que el de l’última.
No. El personatge havia d’evolucionar i la maduració per mi també és prendre consciència que hi ha canvis profunds, que et prenen coses per una banda, però que tu guanyes també per una altra. És com un intercanvi. Ell està en aquest període tan complicat de l’adolescència. És un moment d’absoluta perplexitat, de rebel·lia i pensa que tot ho està perdent però al final, el lector podrà veure l’evolució i el que guanya pel camí. És també per mostrar totes dues cares de la vida. No tots són moments feliços, també hi ha de durs, però d’aquests també traiem algun profit. 

«Tinc la sensació que l’educació és igual per a tothom, encara que ja sé que és complicat encaminar cada persona cap allà on és millor»


Quant al sistema educatiu, no ha canviat gens...
Tinc la sensació que l’educació és igual per a tothom quan no tots els nens i nenes són iguals. Encara que ja sé que és molt complicat i potser a vegades no hi ha els recursos per fer-ho, però no tothom necessita el mateix. Això als anys 70-80 era així i em sembla que actualment continuem amb el mateix problema educatiu. El no saber encaminar cada persona cap allà on podria donar el millor de si mateixa. 


Rescata a Copito de Nieve.
És un referent de la nostra generació.


I l’aigua del Carme. 
Sí. Hi ha petits punts. Fitxa’t que,  per exemple, el nom del poble no surt. Volia que fos una novel·la que la pogués llegir gent de la nostra generació, però també gent més gran i gent més jove. Tots hem tingut aquesta edat i volia que qualsevol persona es pogués identificar amb aquest nen i amb el seu procés de creixement.  

Els nostres pares són d’una generació que han hagut de fer un gran esforç per donar als fills, en aquest cas nosaltres, unes oportunitats que ells no han tingut


Vostè és un home de dreceres? 
Tot depèn. Jo soc una persona més aviat reflexiva i contemplativa, que m’agrada fer les coses a poc a poc i gaudir del camí, però a vegades si hi ha una drecera que m’estalvia certes dificultats o que em permet arribar abans també l’agafo. Dependria de cada situació. El títol també està pensat en un doble sentit. Evidentment hi ha una drecera física a la novel·la, que és la que ell agafa amb la bicicleta per anar de casa seva al poble i així passa pel mig del mas i es troba en Pitu i també hi ha una drecera en el sentit metafòric, que tot el que li passa accelera, li fa drecera a la seva vida. Tots aquests mals moments i aquestes experiències que el marquen fa que maduri i que passi de ser un nen a començar a entrar en l’edat adulta. 


Les discussions dels cèntims és l’única cosa que tenen en comú amb els senyors... 
L’excés de diners o de luxe et pot fer infeliç, perquè la família de rics és molt infeliç. I en canvi els pares del nen, tot i els seus problemes econòmics, tenen una unió familiar, unes ganes de viure i de gaudir. També volia mostrar això. És un tema recurrent. Jo recordo els meus pares pencar molt perquè jo pogués estudiar.


Com els viatges a l'acadèmia d'anglès.
Això també és molt tòpic de les famílies treballadores. Els nostres pares són d’una generació que han hagut de fer un gran esforç per donar als fills, en aquest cas nosaltres, unes oportunitats que ells no han tingut. I això a la novel·la també hi és.


D’on surten les coses boniques?
Volia mostrar la bellesa de les coses petites i quotidianes. És a dir, la vida pot ser duríssima i de fet a vegades ho és, però estem envoltats de coses boniques, molt senzilles, com veure com surt el blat o les flors. El nen té aquesta capacitat d’observació d’aquest espectacle natural, que a vegades ens passa desapercebut. Ara s’està destruint el paisatge, s’estan carregant la bellesa natural de l’entorn. A mi m’indigna. I a la novel·la també hi és aquesta denúncia de la poca sensibilitat dels diners per damunt de tot, dels interessos purament comercials.

Temas

Comentarios

Lea También