Pancraç, el sant del julivert

El proper dimecres, 12 de maig, és sant Pancraç o Pancraci, i per ser més exactes Pancraç de Roma, on morí. De Pancraços n’hi ha d’altres: Pancraç de Portvendres, al Rosselló, o Pancraç de Taormina, a Sicília. Ens quedarem amb el primer, sense cap mena de dubte el més popular a les nostres contrades.

La majoria coneixem pocs Pancraços entre les nostres amistats. I és que Déu n’hi do amb el nom. És d’aquells que et deixen astorat, sobretot si el veus inclòs en “El llibre dels 1000 noms”, una obra de l’editorial Proa que ofereix idees per encertar en la tria del dels teus fills i filles.

Pancraç s’ha associat amb altres companys del seu ofici també de nom prou singular. Així diu la dita catalana: Si no plou per Sant Pancraç ni per Sant Urdí, molt raïm i molt vi. A Pancraç el trobem en els santorals més o menys comuns, però a Urdí els costarà més de localitzar. Creguin que no em veuria capaç d’escriure una pàgina sencera dedicada a ell.

Sant del comerç

Ara bé, molts de vostès hauran vist sant Pancraç, amb túnica verda i mantell vermell ribetejats de daurat segons l’estètica romana, en comerços i botigues, perquè almenys des del segle XIX ha estat considerat un imant d’atracció de diners. Si bé inicialment era el custodi dels calaixos de les botigues, possiblement també per evitar els robatoris, en temps més recents fou reubicat en prestatgeries i mostradors.

Com explica l’antropòleg valencià Sergi Gómez, els devots asseguren que la imatge ha de situar-se d’esquena a l’entrada del comerç, i col·locar-li un guarniment ben especial: una branqueta de julivert als peus. La senzillesa d’aquesta ornamentació ho diu tot.

Aquesta vinculació amb el julivert, esdevinguda costum, és relativament recent. S’originà en el convent de les monges clarisses de Santa Maria de Jesús, situat al popular i cèntric carrer Águilas de Sevilla. Les religioses conserven una talla molt popular del sant. Fa cert temps era habitual que una dona gitana oferís julivert a la porta del temple a canvi d’almoines, com fan d’altres amb el romaní al costat de la catedral i de diverses esglésies. Carlos Ros Caballar, sacerdot i autor de l’obra “Sant Pancraç, salut i treball”, explica que la gent entrava amb el julivert i l’oferia al sant.

Els més veterans potser recordaran veure alguna figureta amb una moneda d’aquelles que tenia un forat al mig, col·locada en la seva mà dreta alçada, detall que exemplifica encara més la seva vàlua com a captador potencial de clients. A l’esquerra, acostuma a lluir la palma del martiri. Actualment també hi porta un llibre obert amb una inscripció en llatí, «venite ad me et ego dabo vobis omnia bona», que traduïm com «veniu a mi i us donaré tota classe de béns», fragment bíblic extret del passatge de Josep a Egipte.

El dit escapçat

Alhora ha estat venerat com a patró del treball. Diu la veu popular que la seva imatge a la basílica del Pi de Barcelona, culte documentat el 1062, fou de les poques escultures que es salvaren de la crema de 1936, capitanejada pels escamots anarquistes. Estigueren a punt de llençar-la a una de les múltiples fogueres però algú exclamà: «Aquest no, que és treballador!». Es limitaren a escapçar-li el dit de la mà dreta i, així, quedà amb el puny alçat.

Pancraç ha acabat ampliant la seva protecció i ha esdevingut per a molts el sant de la sort, en qui s’hi confia per aprovar unes oposicions o perquè et toqui la Grossa. En aquest darrer propòsit, hi ha una altra data concreta que catapultà el nostre protagonista. El 1982 les dependentes de l’administració de loteria del carrer de San Sebastián de Madrid en tenien un i van repartir l’única sèrie de la Grossa de Nadal, amb el número 21515.