Tarragona escriu la seva pròpia llegenda

No recordava haver passejat per la Rambla Nova un 23 d’abril. Ja feia anys que tothom li parlava meravelles d’aquella riuada de gent feliç que caminava sense pressa sortejant parades de llibres i roses matí i tarda.

Va deixar que el mòbil emitís sons impertinents dins la butxaca. Recoi de whattsap! Precisament era el seu sant i cada pocs segons aquell aparell li recordava que algú pensava en ell.

La Rambla, per als tarragonins més puristes, comença a peu de la Imperial Tarraco. No obstant, fins a 280 passes després de començar enfilar al Balcó no va veure la primera pinzellada de Sant Jordi: una mare, conduint un cotxet de bebè, portava una bossa d’on treia el cap una rosa.

Mica en mica, les flors començaven aparèixer entre les mans d’elles. A partir de l’estatua dels Despullats la Rambla Nova era ja un formigueig constant, una riuada de gent sense ordre ni sentit que es bellugava amb un paciència difícil de repetir en altres situacions.

Uns fullejaven llibres. Quasi bé llegien a la mateixa parada. Altres buscaven títols concrets entre un bosc de lletra d’impremta de diversos estils i tamany. Entre aquelles illes de literatura de tots els gustos i èpoques, els llibreters i ajudants intentaven trobar l’agulla del paller.

Tot d’una, algú semblava desentonar entre venedors i compradors. Sentats en una cantonada de la parada, atent i amable a tots els que se’ls acostaven, hi havia els escriptors tarragonins: Ramon Segú Chinchilla, Eudald Carbonell, Álex Saldaña, Rafa Servent, Roser Guasch, Joan Antoni Domènech, Natàlia Rodríguez, Francesc Valls-Calçada, Òscar Ramírez... Cadascú amb més o menys seguidors firmaven exemplars de les seves obres.

Uns s’estrenen i altres són més veterans. Però tots tenen el mateix pensament: intentar fer-se un nom dins d’una Diada on a vegades la fama dels escriptors, siguin d’on siguin, sobrepassa la qualitat de les seves obres.

Parada rera parada, Rambla amunt, persones de totes les edats seguien remenant llibres com si busquessin fruita madura o la verdura més fresca. Entre llibreries instal·lades al bell mig de la coca central, les floristeries tenien roses de tots els colors, tamanys i preus. Negocis que competien amb un nombre indeterminat de col·lectius que també venien aquestes florss a preus rebaixats i que provocava alguna mirada de recel.

Però la Rambla anava més enllà de la compra de llibres i roses (o moltes). Entremig de les parades oficials hi havia les entitats que intentaven donar-se a conèixer. Associacions del món de la salut: Paràlisi Cerebral, Alzheimer, Síndrome de Dow, Diabetis... Altres relacionades amb la religió: Peregrins de Lourdes o Missioners de Tarragona; o les que buscaven ajuda pel Tercer Món: Mans Unides, Intermón Oxfam o Vicente Ferrer, entre d’altres.

Passat el tram polític, on totes les formacions lluïen el millor somriure a un mes de les municipals, tornava un altre tram d’entitats solidàries. L’Ateneu i el Rotary Tarraco August Tarragona venia roses per poder comprar vacunes contra la pòlio; a l’altre costat, la Federació de Veïns repetia per tercer any consecutiu el bescanvi d’aliments necessaris per roses i uns metres més enllà una associació canina demanava apadrinar llebrers venen unes llampants camisetes ajustades al seu cos esprimatxat. El Club Natació Tarraco o la pròpia Església de Sant Francesc buscaven donatius per reparar els respectius sostres.

Després de caminar tant, va tocar ferro al Balcó. Havia viscut en primera persona què significa la Diada a Tarragona. Ara podia escriure la seva llegenda.