Crònica de la bonhomia des del Portal del Carro

Hi ha qui cuida la ciutat com si fos casa seva. Són persones anònimes que fan tot el possible perquè allò que depèn d’elles estigui endreçat i a punt per ser mostrat. És el cas de Joaquim Galià Romaní, tarragoní de soca-rel nascut el 26 d’agost de 1944, amb qui ens trobem per valorar com ha anat el centenari de la Confraria de Sant Magí, tot just finalitzat. És el president d’una entitat d’aquelles en què el càrrec suposa més feina i maldecaps que lluïment de cara a la galeria.

El Quim ha passat moltes hores al Portal del Carro, el carrer coronat per la capella d’aquella Tarragona de les petites dimensions, malgrat la condició religiosa de Primada de les Espanyes, plaça forta militar i capital administrativa. Una ermiteta que hostatja el patró popular, entronitzat en l’ànima de les tarragonines i tarragonins des que apagà la metxa de l’exèrcit napoleònic per volar la torre, amb el seu retrat a la paret en la sortida de la ciutat per sota la volta de la muralla.

Portes obertes

«Quan tenim la porta oberta, sempre hi entra gent, malgrat que no està en les rutes turístiques», explica el guardià custodi d’aquest temple en l’antic barri dels pescadors, però que abans havien travessat els pagesos amb muls i carros en anar cap a les vinyes, els ametllers i garrofers. «Als visitants els criden l’atenció les barques i els vaixells penjats del sostre sota el blauet del cel estelat». I ens fa parar l’atenció, enmig d’aquests 25 exvots, en un de prou modern.

«Expliquen que és la furgoneta d’un venedor que viatjava cap al delta de l’Ebre i a les corbes d’Hospitalet de l’Infant, s’hi va estampar però salvà la vida», relata el Quim com quan ho narra als visitants que descobreixen aquesta capella que penetra la muralla defensiva. «Molts exclamen que és preciosa, i els responc que no és cap catedral però que els tarragonins hi tenim molta devoció».

El nostre amfitrió té cara de bon xiquet, semblant a aquella que mirava sobre el mostrador del forn de ca l’Amagat al carrer de Sant Llorenç o sobre el de la xarcuteria de les Brutes al de la Merceria. En aquest entorn sacre «més d’una vegada em confonen amb el capellà, dient-me ‘moltes gràcies, mossèn’ o ‘què li dec per l’explicació, mossèn?’, i els he d’aclarir que no ho soc», somriu entremaliat.

Se li escapa un altre somriure d’immensa bonhomia quan rememora que «el Portal del Carro agrada molt a la canalla petita, que es fa un tip de fer fotos al sant pintat a la paret, al de la peanya, a la metxa i a les barques». Ensenyar-los i explicar-los aquest tresor és la millor inversió del centenari que queda enrere i que ha comptat amb concerts artístics i xerrades divulgatives, una d’elles per cert a càrrec de l’alcaldable del PP Maria Mercè Martorell, dona pencaire amb ADN tarragoní a qui convé no menystenir.

Ambivalències

El Portal del Carro també és un reflex de la Tarragona ambivalent. Té vergonyetes com la resta de barris i raconets. Malgrat que és una via de sortida de l’alumnat de Lestonnac, fa un any que és el dormitori d’un transeünt que acampa a la porta de la capella. Dins, roman una silueta del sant que marca el final de la ruta de l’aigua entre la Brufaganya, on neix el riuet del seu nom, i Tarragona.

«Els arqueòlegs o la corporació municipal no l’han deixat posar com senyal indicatiu fora de l’ermita», explica el president. El cas fou motiu de comentari el vespre que aplega els Portants de l’aigua en vigílies de Nadal. És la Tarragona que per devoció i per passió adquireix 6.000 botelletes amb les dosis de l’aigua miraculosa, 2.100 cantirets i 350 càntirs del centenari, però que massa sovint queda paralitzada per la burocràcia. A la vora mossèn Tomàs, fet estàtua, s’ho mira incrèdul.