El carrer d’un sol número

Els carrers no tenen tots la mateixa mida, enlloc. I si a Amèrica n’hi ha de quilomètrics, aquí en tenim algun amb un únic número. Per exemple, el carrer Domènec Guansé.

A les eleccions municipals de 1979, el batlle i historiador Josep Maria Recasens va demanar la col·laboració a diferents persones i entitats, com Òmnium Cultural del Tarragonès, per fer suggeriments per al nou nomenclàtor de carrers, més d’acord amb la nova etapa.

En el llistat de vies públiques a modificar, elaborat l’Òmnium tarragoní, que llavors jo presidia, em va semblar de justícia recuperar la figura d’un personatge tan sòlid de la cultura catalana com Domènec Guansé i posar el seu nom, simbòlicament, al carrer on s’alçava la seu del diari on va començar a fer les primeres passes com a periodista, amb secció fixa: el llavors Diario de Tarragona, degà de la premsa en aquestes comarques. Més endavant se n’oficialitzà, finalment, el nom i així ha quedat fins avui.

Domènec Guansé i Salesas, va néixer a les cinc de la tarda del 17 de març de 1894, a Tarragona, al número 11 del carrer Méndez Núñez, com ho recorda una placa a la façana. Segons el diccionari Alcover-Moll, el cognom «Guansé» és un «llinatge existent a Vilanova i la Geltrú, Tarragona, etc.», tan poc freqüent avui que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, només tres persones en duen el cognom, a tot estirar.

Va ser batejat per Mn. J. F. Recasens el 3 d‘abril, a la parròquia de sant Joan, on va rebre els noms de Domènec Oleguer Lleó. Els pares eren els tarragonins Estanislau i Elena i els avis paterns Domènec i Antònia, de Vilanova i la Geltrú, mentre que els materns eren Oleguer de Vila-seca i Elena de Vilafranca del Penedès. Van ser-ne padrins l’àvia Elena i el germà del pare, Domènec com ell. La família es traslladà aviat al carrer d’Apodaca, 4, a un principal amb una vista esplèndida de la mar, just al davant de l’edifici on, durant dècades, tingué la seu Òmnium Cultural, entitat que els anys setantes establí un premi literari per a joves del Tarragonès amb el seu nom.

El jove Domènec, un dels vuit germans, va créixer al pis veí, a ca l’àvia, que vivia també amb dues tietes i, si bé l’ambient se li féu resclosit, li permeté de conèixer el món femení i la seva psicologia, aspecte que, amb uns certs tons de sensualitat, serà present en les seves narracions. Sempre recordarà el jardinet de ca l’àvia, les vacances d’estiu al Mas de sant Ramon, a Constantí, i més tard al Mas de les Moreres, a Cornudella, i les propietats rurals de l’àvia Elena a Vila-seca.

Autodidacta, fou lector voraç de les grans obres de la literatura universal que hi havia a ca l’àvia on vivia i va conèixer els clàssics castellans a la biblioteca provincial i els diaris i revistes, catalans i espanyols, així com la novel·la francesa, que hi havia al Casino de la Rambla d’on el pare era soci.

Un llibreter arribà a alertar la família que aquell xicot gastava molts diners en llibres... Treballà de pagador dels treballadors de brigades que estenien cables elèctrics, d’ajudant de topògraf i passà una temporada a Madrid, on sovintejava el Prado i la Biblioteca Nacional, i a París, on es féu assidu del Louvre i de la Comédie Française. De ben jove havia col·laborat regularment al Diario de Tarragona, amb el pseudònim «Oliverio», a la secció Comentario, en castellà, com altres escrits en butlletins locals de l’època i al barceloní El Día Gráfico. Oposat al conservadorisme més tronat i a la deixadesa municipal en relació al patrimoni arqueológic de la ciutat, fou també un defensor del vot femení i de la normalització del paper de les dones en tots els àmbits de la societat.

El 1922 s’establí a Barcelona, a recer d’Antoni Rovira i Virgili, s’anà professionalitzant com a periodista cultural, amb ressenyes literàries i crítiques teatrals, a La Publicitat, Revista de Catalunya, D’Ací i d’Allà, Mirador, L’Esquella de la Torratxa, Meridià, El nostre teatre, Revista de poesia, La Rambla i La Nau i va fer també el canvi de llengua, al català. En l’ambient dels anys republicans, de gran plenitud nacional, creativitat cultural i progressisme social, el tarragoní va fer-se un nom de prestigi amb aquestes idees i la seva mestria indiscutible en les biografies i els retrats de personatges rellevants.

Amb els anys, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Margarida Xirgu, Josep Anselm Clavé, Prudenci Bertrana o Pere Coromines seran alguns dels seus biografiats més rellevants i, sobretot, els Retrats literaris (1947) editats a Mèxic, esdevinguts més endavant Abans d’Ara, els que el consagraran com el crític literari per excel·lència, funció que ja havien exercit dos noms tan lligats a Tarragona com Josep Yxart i Manuel de Montoliu.

Prologà obres de Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila, A. Rovira i Virgili, Aurora Bertrana, Artís-Gener i Leandre Amigó, entre altres. I la seva primera traducció, Manon Lescaut (1928), inicià la col·lecció A tot vent de Proa. Als 28 anys publicà el primer llibre, La raça, narració a la qual seguiren la novel·la La millor de totes, La clínica de Psiquis, La venus de la careta, Carnaval a Venècia, Com vaig assassinar Georgina, Les cadenes d’Eva, Una nit, La pluja d’or i Laberint. Membre del PEN Club, conreà també el teatre amb títols com Ball de màscares, Un amor discret, Aventura, El fill de la Ninon, Volia ser feliç! i Una noia és per a un rei. Escriptor complet, és autor d’assaigs com Per Catalunya! Contra una antologia escolar, seguit de Cataluña y el imperialismo castellano, La constant inconstància catalana i Cataluña en el ruedo hispánico:Posibles puntos de acuerdo. I féu també poemes de jove i ja de gran, la faceta menys coneguda.

El gener de 1939 partí cap a l’exili: Perpinyà, Tolosa i Roissy-en-Brie, aquí amb M.Rodoreda, P.Calders, A.Obiols, J.Oliver, A.Bartra i Tísner, per establir-se a Xile, on participà en les activitats de l’Agrupació Patriòtica Catalana i del Centre Català de la capital xilena, d’on fou el secretari i la biblioteca de la qual en duu el nom, i hi dirigí la revista Germanor. El viatge per l’Atlàntic cap a l’exili s’explica a Ruta d’Amèrica (1944). Ja tornat al país, on arribà per sant Jordi de 1963, reprèn la seva faceta periodística a Serra d’Or, Oriflama, Tele-Estel i Tele/exprés, així com a premsa de la diàspora. Traduí Balzac, Ben Gurion, Cohn-Bendit, Coquet, Grimal, Hotchner, Louys, Maupassant, Mauriac, Menge, Prévost, Sachs i Voltaire.

De faccions fàcilment identificables pel seu nas aguilenc, calba generosa i físic menut, els darrers anys se n’ha recuperat part de l’obra crítica, se n’ha reconegut la notable vàlua literària dels escrits i estudiat la biografia, sobretot gràcies als estudis de J.B.Prats Sobrepere, Montserrat Corretger, Antoni Isarch, Francesc Foguet, L.Busquets i Grabulosa i Txell Granados, si bé en resten encara molts textos per aplegar, així com la seva correspondència d’exili. Veu i memòria imprescindibles per conèixer la diàspora forçada, noms com Pla, Riba, Benguerel, Riera i Llorca, Triadú, Manent, Baixeras o Bargalló n’han elogiat la figura. Fadrí, de salut fràgil i posat malaltís, sord com una tàpia a qui calia passar petites notes escrites per fer-li preguntes, era despistat de mena, no duia rellotge i no sabia mai ni el dia, ni el mes. Algun camí s’havia enviat a ell mateix cartes adreçades a un altre destinatari, datades a Tarragona o Barcelona tot i ser a Xile, i no recordava adreces on havia estat poc abans, com quan plantà la Xirgu que l’havia convidat a sopar a casa seva a Santiago de Xile en no trobar-ne el lloc.

Apassionat de la seva ciutat, a la qual dedicà nombrosos articles, des de Mi vieja Tarraco, El abandono de Tarragona, Per la Tarragona imperial, La llum de Tarragona, Divendres Sant a Tarragona, fins a Tarragona. Ciutat de llum ja a l’exili, un majestuós text exhuberant d’adjectius en què l’enyor li fa exclamar que «les postes tarragonines són famoses i són, potser, les més belles del món», o bé, ja havent tornat, Tarragona, abans i ara, on l’amor per la ciutat («Tarragona és una de les ciutats meditèrrànies més ben plantades»), no amaga la confessió que ara hi ve «només de tant en tant com a turista. Passo pels seus carrers i rarament topo amb una cara coneguda», per acabar amb una pregunta que serva tota la vigència: «Oh, vella Tarragona, tenyida per la sang dels crepuscles, mirador de l’infinit, suspès entre la mar i el cel, quin serà el teu futur?».