Ells són els capitans manaies de Tarragona

Els armats. Jordi Freixa, Santi Moreno, Alfons Lorenzo i Enric Guim es troben a la plaça del Rei per explicar-nos com lideren els seus escamots any rere any

| Actualizado a 12 abril 2022 04:34
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Alfons, Enric, Santi i Jordi. Ells són els capitans dels quatre escamots d’armats que hi ha actualment a Tarragona. Són homes, tarragonins, líders nats i uns apassionats de la Setmana Santa tarragonina. Després de dos anys sense activitat a causa de la pandèmia, els quatre protagonistes tornen a posar-se davant de les seves files per convertir el grup en una guàrdia d’honor durant els pròxims dies. El Diari va organitzar la setmana passada una trobada amb els quatre capitans i, després d’una hora de conversa, els vam acabar coneixent una mica més a fons.

L’Alfons Lorenzo, metge del Pius Hospital de Valls, és el capità dels Armats de la Sang des de fa 40 anys. Va entrar al grup quan en tenia 16 i estudiava tercer de BUP al Seminari. Primer va ser armat durant 15 anys i, el 1998, va ser escollit per substituir al fins aleshores capità.

El Santi Moreno capitaneja els Armats del Gremi de Pagesos. Té 64 anys, mecànic de professió, i regenta un taller al carrer del Baró de les Quatre Torres. La seva incorporació als armats es remunta a l’any 2000, d’una manera més aviat fortuïta. «Era Dijous Sant, quan uns amics em van dir si l’any següent volia sortir amb ells com armat. Vaig dir que m’ho pensaria, però no vaig tenir temps. L’endemà ja vaig participar en la processó de Divendres Sant perquè un d’ells es trobava malament. I fins avui», explica Moreno.

El tercer capità és l’Enric Guim, del Gremi de Marejants. És jardiner de professió i ànima i, actualment, exerceix com a docent a cicles formatius. Té 48 anys i en fa 25 que és armat. Més de mitja vida a l’entitat. Mai es presenta com a Capità manaies, prefereix dir que és armat.

Finalment, descobrim en Jordi Freixa, capità –per últim any– dels Armats de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió. Retolista d’ofici i artista de vocació. Freixa té una llarga trajectòria com armat. Va començar amb els de La Sang i, tal com marquen els estatuts de l’entitat, quan va fer els 60 anys va plegar. Pocs anys després –el 2015–, va ajudar a formar els Armats de la Germandat Nostre Pare Jesús de la Passió i fins avui. Freixa compleix enguany 70 anys i ha decidit que demà, a la processó del Dolor, serà l’últim dia que sortirà com a capità manaies. Divendres Sant li passa el relleu a un company. «És hora de deixar pas a la gent jove. Jo encara seré el coordinador del grup», diu Freixa.

Un paper clau

La figura del capità manaies lidera l’escamot. Entre les seves funcions es troba la d’organitzar la cohort, convocar els assajos i les reunions i procurar que tot el material i la indumentària estiguin a lloc el dia que toca. També s’ha de tenir una mica de mà esquerra per coordinar un grup gran de persones. Lorenzo, capità de La Sang, explica que, en el seu cas, l’escamot està format per 41 armats i, actualment, hi ha entre 10 i 12 homes en llista d’espera per poder entrar a formar-hi part.

Després d’una hora de conversa amb els quatre protagonistes, podem concloure que se senten orgullosos de la seva figura. Freixa reconeix que es transforma quan es posa en el personatge. «Som una guàrdia d’honor, inspirada en la guàrdia pretoriana romana. Amb això vull dir que no estem en un Carnaval. El nostre paper és clau en la passió i mort de Jesucrist», diu Freixa. En aquesta mateixa línia, Guim, dels Marejants, detalla que «nosaltres sempre anem molt seriosos. Jo el primer, que he de donar exemple com a capità. És una cosa que tinc molt sagrada». Els Armats del Gremi de Marejants són l’únic escamot tarragoní que compta amb dues dones.

Per Lorenzo, el moment més emotiu de tota la Setmana Santa és «qualsevol acatament que fem al Sant Crist, sobretot, abans de començar la Recollida, a l’interior de l’església de Natzaret. Estem sols i fem els tres acataments. És un moment molt íntim i especial», recorda Lorenzo.

Moreno, del Gremi dels Pagesos, ho té clar. «Per mi, l’instant més destacat de la celebració és l’última pujada, quan passem per la Baixada de la Peixateria. Veure l’esclat de la gent aplaudint és brutal», diu Moreno. Aquest escamot va néixer ara fa 30 anys i actualment està format per cinc armats.

Freixa assegura que totes les processons l’emocionen, però que el silenci dels carrers de la Part Alta el dia de la processó del Divendres Sant és inexplicable. «En aquell moment penso que 2000 anys enrere, per aquells carrers circulaven ciutadans de la Tàrraco i, probablement, també soldats romans», explica, melancòlic, Freixa.

Si l’Enric Guim –dels Marejants– hagués d’escollir un moment important de la Setmana Santa, seria qualsevol de les reverències que els armats fan al Sant Enterrament. A més, assegura que, per ell, té un gran valor emocional el moment en què sent els timbals sonar, abans de la processó de Divendres Sant. «Sempre dic que el dia que això deixi de posar-me la pell de gallina, deixaré de participar-hi», diu Guim.

Històries i rituals

Ser armat també té els seus riscos. Sinó que li expliquin a l’Alfons Lorenzo, de La Sang. L’últim any que hi va haver processó, l’any abans de la pandèmia, Lorenzo va caure en dues ocasions per culpa de la pluja. «La primera a la plaça de la Pagesia, i la segona al Pla de la Seu. El terra estava mullat i les sandàlies, amb aquella peça metàl·lica que porten, em van fer relliscar», recorda Lorenzo, mig rient.

Una altra anècdota l’explica en Jordi Freixa. «Jo, un any, quan enfilàvem la plaça Verdaguer, un nen petit li va dir a la seva mare ‘Estos son los que mataron a Jesús’ i, a continuació, em va fotre una patada», recorda Freixa, qui afegeix que «jo em vaig quedar garratibat, sense moure’m».

Tots ells coincideixen a dir que no s’imaginen per res del món marxar fora de Tarragona un Divendres Sant. És un dia sagrat en el seu calendari. Moreno, dels Pagesos, diu que des de que es va incorporar al cos «només he faltat un any i perquè tenia febres molt altes».

Alguns dels capitans reconeixen tenir alguna espècie de tradició, costum o ritual, abans de sortir en processó. «Faig un crit d’atenció que busca la concentració. Després, dirigeixo tres paraules al grup: serietat, humilitat i respecte. Llavors podem començar».

Els quatre capitans se saluden quan es veuen pel carrer, tot i que mai, fins la setmana passada, s’havien trobat per conversar una estona i conèixer-se personalment. Entre ells no es copsa rivalitat, només companyerisme i sobretot respecte. Aquest divendres, els quatre capitans manaies tornaran a portar a Jesús pres i condemnat a mort pels carrers de Tarragona.

Comentarios
Multimedia Diari